Encara que em tractin de traidor, jo faré com Joan Carretero. El líder de Reagrupament explicava dilluns passat, durant una conferència a Girona, que "jo no compraré els bons de la Generalitat, entre d'altres coses perquè no em fio que tornin els diners".

L'altra dia passava per davant d'una sucursal de la nova caixa Unnim -la fusió de Manlleu, Sabadell i Terrassa- i vaig pensar que la Generalitat els hi feia la competència deslleial perquè oferia un dipòsit a un 4% d'interès mentre que el Govern català arriba al 4,75.

En termes financers el que ofereix la Generalitat és un disbarat perquè a això cal afegir un 3% de comissió per les entitats bancàries: en total un 7,75%. Com s'atreveixen a fer ara, al final de la legislatura, una emissió de 2.500 milions amb aquest interès?. Si ara tenen problemes de tresoreria com es pensen que estarà la Generalitat l'any vinent?. D'on sortiran els calés?.

Amb l'agreujant que, si Baltasar no s'encomana de nou a la Moreneta, qui serà el proper president de la Generalitat serà Artur Mas. Qui haurà de reintegrar els 2.500 milions + interessos serà previsiblement el proper govern de CiU. Han empenyorat la Generalitat.

Sota l'excusa de fer costat al Govern en moments difícils, la reacció de l'oposició i dels mitjans de comunicació als bons patriòtics -de patriòtics en tenen poc- encara ha estat tèbia. Si Catalunya fos un país normal seria de jutjat de guàrdia. S'han begut l'enteniment. Perquè previsiblement aquests 2.500 milions aniran tapar forats i pagar nòmines -despesa corrent i financera- en comptes d'inversions.

El mateix dia que Carretero confessava que no compraria bons de la Generalitat, el candidat del PSC, José Montilla, encara afirmava que "el nostre sistema de finançament és el millor pacte fiscal i econòmic dins del sistema constitucional i estatutari” durant un dinar a la Cambra de Comerç. Llavors per què han hagut de fer aquesta emissió de bons?.

El catedràtic Guillem López i Casasnovas feia diumenge passat aquesta esfereïdora radiografia de les finances de la Generalitat en un article a La Vanguardia: "podemos acabar con un gasto de la Generalitat que supere los ingresos ordinarios en un 30% y una deuda viva que sobrepase los 30.000 millones de euros, de los que deberemos amortizar en el 2011, o renovar si los mercados lo permiten, cerca de 9.000 millones (esperemos que no todos al coste de un disparatado 7,75%)"

L'economista, a més d'un currículum impecable, no és sospitós de proximitat a CiU o al PPC perquè es conseller del Banc d'Espanya a proposta d'Esquerra. De fet, Puigcercós -en negociacions amb Zapatero- es va avançar a Duran, que tenia un altre candidat per al càrrec. Al final, Antoni Castells, que havia de passar a la història per haver assolit en teoria "el millor finançament de la història", serà conegut com el conseller que va deixar la Generalitat amb l'aigua al coll.

En el fons, el problema és que han tirat la casa per la finestra, han estirat més el braç que la màniga: mentre Cameron, al Regne Unit, vol fer fora 300.000 funcionaris, aquí n'han fitxat 70.000 en set anys. Empreses públiques i organismes autònoms a banda perquè llavors la xifra encara es dispara més.

Mentre la majoria de comuntitats autònomes tenen governs de tretze conselleries, aquí en tenim quinze perquè eren tres a repartir. Només cal consultar l'agenda oficial del vicepresident -rebre Marc Màrquez, lliurar uns premis, visitar Tremp- per adonar-te'n que com a mínim ens podríem estalviar aquesta conselleria. I ara encara perquè li han restringit els viatges a l'estranger per no perdre més vots. Però si li han restringit ara quants n'ha fet de superflus?.

Encara recordo l'aleshores conseller en cap, Josep Bargalló, afirmant també que s'acabarien els favoritismes amb la premsa. Ara Governació acaba de contractar subscripcions a El Punt per 600.000 euros i Cultura ha atorgat 980.000 en temps de crisi a Cultura 03 per fer un diari en català. Estic a favor d'allò que en diuen espai comunicacional català -l'e-notícies n'és la prova-, però no ha mantingut artificialment a base d'ajuts encoberts.

Tot plegat son només alguns exemples del que entén el tripartit per austeritat. Com diu el gran Wifredo Espina al seu darrer llibre -acaba de sortir, està calent com el pa acabat de fer (1)- arran del cotxe tunejat d'Ernest Benach: "les grans malversacions del diner públic es produeixen en l'augment forassenyat de funcionaris, en les capricioses reofmes de minsiteris i conselleries, en els viatges injustificats, en les delegacions arreu, en els actes de protocol, en els informes inútils, en les comissions, en els regals ... sense sentit".

Que no acabem com Argentina.

(1) "Democràcia inacabada", La Garbeta Edicions, pàg. 181-182