Sembla mentida que jo, que vaig ser el primer periodista en investigar el cas Treball -pels que no se'n recordin: el finançament il·legal d’Unió- hagi de sortir ara en defensa de Duran. Però si no hi ha ningú dels que durant tant de temps li han fet la pilota ja ho faré jo. Amb la meva proverbial falta de tacte un dia li vaig preguntar al líder d’Unió, a boca de canó, com es que queia tan malament. I ell ho va atribuir una mica al fet que, en època d’extrems, els que estan al mig reben de totes bandes.
Com Cambó, per entendre’ns. Quan es va proclamar República la gent cridava pels carrers “Visca Macià, mori Cambó”. Però si agafem l’obra estricta de govern en té més el líder de la Lliga que l’Avi. Entre els seus mèrits com a regidor, per exemple, hi ha des de la rehabilitació de Plaça Catalunya a l’amplada de 60 metres de la Diagonal.
Si volen saber més detalls, agafin les memòries reeditades fa uns anys per Edicions 62. Però, en aquest país, ens agraden més els lideratges èpics que els pencaires. No ho dic per ningú, eh?. L’esquerra -amb el PSC governant a l’Ajuntament de Barcelona- va acabar erigint-li un monument a finals dels 90 no sé si per remordiments de consciència. De pèssim gust, per cert, perquè sembla que s’escanyi a si mateix.
Perquè Duran té molts defectes. En el tracte personal potser encara és més tibat que Roca. I també ha comès errors grossos com aquell famosa foto a la suite del Palace. Jo, que tint tan mal gust amb les corbates, em vaig quedar de pedra el dia que en una entrevista a El Periódico vaig descobrir que en tenia més de 4.000.
Durant una Diada li vaig preguntar si podia ser ministre una persona amb tantes corbates, però em va aclarir que la majoria eren regals de representació en raó del seu càrrec com a president de la Comissió d'Afers Exteriors o com a membre de la Internacional Demòcratacristiana. Ja els hi agradaria als del Diplocat tenir l'agenda internacional del líder d'Unió.
També hi ha, tot sigui dit, algun periodista que ara li passa factura per alguna topada a Madrid. Tot i que, en aquest ofici, la relació personal no hauria d’influir en les cròniques periodístiques. Jo he arribat a parlar bé de gent que em cau fatal i al revés. Per entendre'ns: jo he deixat pels núvols Sala i Martín o Joel Joan.
Tant se val, per unes raons o altres, al líder d’Unió se li té ganes. Dimecres, l’Ara titulava en portada que “Duran no cedeix”. I a l'Avui, que va comprar un exsenador de Convergència per un euro, de “Plebiscit sobre Duran”. Fins i tot a l’editorial parlaven “prova de càrrega” com si fos un judici sumaríssim. Amb amics així no calen enemics.
A mi se’m va ocórrer fer un tuit a favor del líder d’Unió i Vescomtat d'En Bas va qualificar de “desvagat professional”. Però em sembla que aquest perfil de twitter correspon a l’antic cap de premsa de Reagrupament, el partit que en coalició amb Solidaritat ha aconseguit l'espectacular suma de 2.600 vots a Barcelona, un 0,38%.
També va sortir a repartir garrotades un tal Francesc Osan que li deia “Tingues el coratge d'anar sol a unes eleccions, així mesuràs la força de les teves propostes, o no?”. Cosa, ves per on, que jo crec que també hauria de fer l’ANC. Però crec que aquest era el que organitzava caravanes solidàries en territori hostil. No m’estendré sobre el cas perquè ja en vaig parlar en un article publict l'agost del 2010.
Perquè, a veure, si no posen Duran de cap de llista a qui posaran? A Toni Castellà? a Titon Laïlla? a Carles Sala?. Per esmentar alguns membres del sector sobiranista? Titon Laïlla es va presentar com a candidata per presidir el consell nacional -sospito que empesa per l’esmentat Toni Castellà, que devia va estirar el braç i va amagar la mà- i va treure un 28,7% dels vots enfront el 68,8% de Ramon Espadaler, que era el candidat oficial.
L’error del sector sobiranista d’Unió és que Josep Maria Vila d’Abadal va tirar de seguida la tovallola. Al capdavall, la política és una carrera de fons. L’encara alcalde de Vic per pocs dies va obtenir un 20% al congrés de maig del 2012 que sovint com van els congressos dels partits -controlats per la direcció o els aparells- no és un mal resultat. Però en comptes de liderar el sector sobiranista va acabar renunciant als seus càrrecs i al carnet uns mesos després, el desembre d’aquell any.
Bé, potser poden posar Joan Rigol, però el que deu voler el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir és anar a la llista de Mas en agraïment als serveis prestats. Rigol te una espina clavada des de les eleccions del 2003. Quan va passar de president del Parlament a no anar ni a les llistes. Sembla que Pujol li va dir que era cosa de Mas, Mas que era cosa de Duran, i Duran que era cosa de Pujol.
El mateix pot passar amb Núria de Gispert, que deu aspirar a prolongar la seva llarga carrera política, la major part a l’ombra de Pujol, del qual era una de les conselleres preferides: fins i tot la va fer superconsellera de Governació i Justícia. Perquè, com Ernest Benach, de Gispert porta ja dues legislatures. No es culpa seva -ni nostra- que Mas hagi decidit escurçar-les a la meitat.
El problema de Duran és que l’han deixat sol. Com que els consellers d’Unió han estat literalment desapareguts, almenys fins a l’arribada d’Espadaler, sembla que el líder d'Unió es dediqui a posar pals a la roda del procés Jo, en alguna roda de premsa conjunta dels consellers Homs i Pelegrí després d’un merder a CiU, els hi he arribat a preguntar si a les reunions de Consell Executiu parlen del temps.
Especialment significatiu és el cas de la vicepresidenta Joana Ortega. Val a dir que Joana Ortega -jo la vaig tractar molt quan era un diputada rasa i curta- va arribar al càrrec en primer lloc perquè és dona. En segon lloc perquè la va proposar Duran i, en tercer lloc perque la va nomenar Mas. Ara no se'n recorda.
A més, era aquella que va arribar a la vicepresidència amb el currículum inflat -als EUA hagués hagut de dimitir- i que ha tingut temps d’acabar la carrera de psicologia a la Abat Oliba. O una de dos: o té poca feina o li han donat un cop de mà perquè si no no em quadra que tota una vicepresidenta tingui temps d’aprovar dues assigantures pendents mentre està exercint el càrrec.
Per mi que té una mica de síndorme d’Estocolm respecte a Mas. O encara pitjor: una relació platònica. La mateixa persona que va votar no a la consulta de Barcelona -segons va revelar el propi Duran-, va ser després l’encarregada d’organitzar el 9N i comparèixer al costat del president Mas aquella nit electoral. Però sempre és un vol i dol. És una mica com Xavier Trias, que sembla que s’hagi fet indepe per obligació.
En fi, si li haguessin fet més cas a Duran en les darreres eleccions municipals potser Trias encara seria alcalde de Barcelona. Ningú podrà dir, en aquesta ocasió, que la derrota es cosa seva perquè amb prou feines va fer campanya llevat d'Hostalets de Pierola i Cervelló. Si, és veritat que CiU va quedar primera però amb un 21,5% dels vots, el segon resultat més dolent des del 1979, quan només va arribar al 19%.
Encara recordo una roda de premsa que va fer el llavors secretari general de CDC, Oriol Pujol, després d’aquelles eleccions en les que Mas -amb el cartell de messies que li ha donat tants disgustos- havia passat de 62 a 50 diputats. L’Oriol va culpar successivament del resultat, després d’una reunió de la direcció del partit, al “vot de la por” del PP, a les portades de Pedro J. i al paper de Duran. Per aquest ordre.
Gens ni mica d'autocrítica. Jo no m'ho podia creure. Per acabar-ho d'adobar, va fer una crida a als militants independentistes d’Unió a incorporar-se a Convergència. “Acollirem tota la gent que es vulgui incorporar a CDC. No hi ha inconvenient d'ampliar la casa gran i acollir quanta més gent millor”. Potser que li facin cas.
Perquè, en el fons, Duran té raó en la seva darrera carta setmanal. La pregunta del sector sobiranista té trampa: “Voleu que UDC es comprometi per una Catalunya independent en el marc de la Unió Europea?”. Tant que, quan la vaig sentir per la ràdio, vaig pensar que era la pregunta oficial. Al cap i a la fi, la independència està supeditada a continuar a la UE. Així qualsevol.
Els sobiranistes d'Unió han de ser conscients d’una cosa: a l'exterior, fins i tot a l'estiu, fa molt de fred. Tenen més valor a dintre que a fora. I si no que mirin cap al Moviment d’Esquerres, que ha patit ja la seva primera crisi. L’anomenat partit dels exconsellers ha aconseguit 106 regidors: però només 37 amb les seves sigles: per mèrits propis. La resta és sota l’aixopluc d’Esquera (60), d'ICV (7) o d'altres formacions (2).
Al meu poble es van presentar i van treure 199 vots, un 1,95%. I això que el cap de llista havia estat regidor del PSC. Qui se’n recorda ara al PSC d’Antoni Castells o de Montserrat Tura?. I, a Marina Geli, que resisteix aferrissadament al galliner del Parlament, em sembla que li queden dos Telenotícies. Vinga, valents, a veure qui s'atreveix.
El problema de fons és que, a casa nostra, hem començat a repartir carnets de catalanitat. Tots els que no van xiular l'himne espanyol al Camp Nou, es pregunten si cal una Armada catalana per arribar a l'Índic en cas d'independència o, simplement, veuen amb un escepticisme creixent el procés -per mi que ens han aixecat la camisa- són tractats automàticament de mal catalans.
