Ai! aquesta inclinació soterrada, inconfessable, de comunistes residuals i d’esquerres post comunistes o “transformadores” -com els agrada dir-se’n- per Rússia, encara que sigui la Rússia de Putin, a la que veuen com la successora de l’URSS mitificada.
L’hem sentida, la inclinació, amb la guerra d’Ucraïna. Després d’aquell “No a la guerra” -una apel·lació dirigida més a la víctima i els seus valedors que a l’agressor- han acabat per condemnar la intervenció russa, per bé que només de boca, afegint-hi sempre el rebuig, o moltes reserves, a l’enviament d’armes a la víctima sense les quals no pot defensar-se de la injustificable agressió.
Ells diuen que estan per la via diplomàtica, com si fossin els únics. Només cal que convencin Putin que deixi de bombardejar les ciutats i de massacrar els civils, retiri els seus exèrcits d’Ucraïna, respecti el dret internacional humanitari, compleixi les resolucions de les Nacions Unides i, després, que plantegi les seves reivindicacions, si en té de justificades. Això és la via diplomàtica.
Els “residuals i els transformadors”, l’amalgama de Podemos, evidentment no estan per l’OTAN, en darrer terme la voldrien dissolta. Tampoc no els fa gaire gràcia “l’autonomia estratègica” de la Unió Europea, que tard o d’hora es traduirà en un sistema de defensa pròpiament europeu.
Però, mai no expliquen què hem de fer els europeus enfront d’una Rússia expansionista i agressiva, com mostren les seves intervencions a Txetxènia, Síria, Geòrgia, Moldàvia, Ucraïna 2014, Ucraïna 2022 i les seves amenaces constants a països veïns i a l’OTAN, o sigui també a Espanya, que n’és membre, obligada i beneficiada pel Tractat de l’Organització.
Podemos forma part del Govern d’Espanya, per tant han de respectar els compromisos internacionals de l’Estat que (co)governa i han de maldar per la seguretat del país. Participar en el govern comporta ocupar-se tant de les polítiques socials -agraïdes a les urnes- com de la política de seguretat -poc agraïda, implica riscos i despeses-, que per a Espanya passa ineludiblement per la pertinença a l’OTAN.
Espanya ha d’afrontar els mateixos riscos de seguretat -que avui dia és més que estrictament militar- que la resta de països d’Europa, amb un afegit important. La nostra situació geogràfica ens fa frontera directa i frontera d’Europa amb el Magrib i més avall i tot, una àrea de les més problemàtiques.
I encara aaltres factors a tenir en compte. Probablement, la sort de Ceuta i Melilla seria diferent sense la cobertura de seguretat per a Espanya que suposa la pertinença a l’OTAN. I les Canàries són al mig de l’Atlàntic exposades a apetències diverses.
Els dies 29 i 30 de juny se celebrarà a Madrid la reunió de l’OTAN que definirà el nou “concepte estratègic” de l’Aliança per als propers anys, tractarà de l’adhesió de Suècia i Finlàndia, de la guerra d’Ucraïna i del “flanc Sud”, que tant directament ens concerneix. El Govern d’Espanya, del qual forma part Podemos, n’és l’amfitrió.
Segurament algú de Podemos muntarà algun numero -preferiria més equivocar-me que encertar-la-, tot posant en evidència la seva deslleialtat, però també afeblint la imatge del Govern, cosa que l’oposició aprofitarà.
Quan Podemos va entrar al Govern havia d’haver estat conscient que no anava només a lluir-s’hi en política interior, sinó que també hauria de mullar-se en política exterior que per a Espanya, tot i tenir una presència global al món, es concreta a Llatinoamèrica, el Magrib, l’UE i l’OTAN.
Al programa electoral de 2019, Podemos proposà un “desplaçament progressiu” de l’OTAN (s’ha d’entendre que de la funció de defensa) cap a l’UE per “ evitar duplicitats i millorar l’eficàcia”. No hi ha un rebuig de l’OTAN, a diferència de 2014, quan Pablo Iglesias deia que intentaria treure Espanya de l’OTAN.
A l’acord de govern de coalició es proposa una més gran autonomia de la UE en matèria de defensa, sense que es qüestioni en absolut l’OTAN.
La política exterior y la política de defensa així com la coordinació general d’aquestes competències correspon al PSOE, i el govern adopta col·legialment acords que obliguen a tots els seus components.
Per tot plegat, les reticències oportunistes d’ara de Podemos respecte a l’OTAN només s’expliquen pel pòsit ideològic del passat -“la inclinació”- i per guanyar “visibilitat” amb la seva probable absència dels actes de la cimera.
¿Quan acabarà Podemos de pair l’OTAN i serà, per fi, un partit normal de govern en una Europa amenaçada i en una Espanya vulnerable?
