La BBC no s'està per romanços: ni amb els textos ni amb les fotos. Però el recent conflicte de Can Vies deixarà, per a la història, algunes peces periodístiques dignes d'estudi. En efecte, la majoria de mitjans -inclosos alguns de públics, per cert-, han tractat els okupes com si fossin uns pobres nois. Pitjor: uns bons nois.
El País està, sens dubte, al capavant en aquest tractament tan happyflowers. Dijous passat arribaven a dedicar-hi tres planes del Quadern!. Jo, com a fidel lector del suplement en català de cultura, m'esgarrifava de pensar que barrejaven el centre okupat amb les crítiques de Ponç Puigdevall o els articles de Jordi Llovet.
Al llarg d'aquests dies, El País ha tingut un paper destacadíssim en la defensa del moviment okupa. M'estalviaré de comentar un article de Patrícia Gabancho perquè ja en vaig parlar en una columna anterior i tampoc no voldria desprestigiar el sobiranisme del qual ella és un referent. A aquest pas, si no arribem a ser indepes no serà pas culpa d'Espanya, sinó nostra.
El diumenge 1 de juny, per exemple, publicaven un reportatge sobre "Las caras del conflicto de Can Vies" i em va sorprendre la peça dedicada a Rubén Molina, àlies Pau Guerra. "Rubén -explicaven- está pendiente de sentencia por el asedio al Palament en junio de 2011, pero insiste en que ese es un asunto 'personal".
Personal? Però si ha estat jutjat i tot per l'Audiència Nacional. El personatge en qüestió, per cert, ha desaparegut des que s'ha sabut que ni es deia Pau ni era un angelet. Ara ja no fa rodes de premsa, però entre alguns mitjans gairebé l'han convertit en un heroi. Haver-li preguntat què va fer aquell dia.
L'endemà dilluns publicaven una altra peça memorable: "Los juristas cuestionan las fotografías de los Mossos a 25 identificados". Entre els juristes de presitigi entrevistats hi havia David Companyon, diputat d'ICV-EUiA, i Gemma Galdón, quota ídem a les tertúlies, entre d'altres.
Val a dir que el dispositiu que van emprar els Mossos per identificar els violents pot resultar polèmic, però si no aturem la violència urbana amb identificacions com ho fem?. Jo l'hi vaig preguntar a la portaveu d'ICV-EUiA al Parlament, Dolors Camats, i va estar una bona estona marejant la perdiu. I això que van tenir la conselleria d'Interior amb el tripartit.
El País només ha canviat de to quan calia fotre canya a Xavier Trias. S'han passat tots els dies a favor dels okupes i quan l'alcalde de Barcelona cedeix -tècnicament va ser una baixada de pantalons en tota regla- el van deixar com un drap brut dos dies consecutius: "Trias tolera el renacer de Can Vies" (4 de juny). "El alcalde de Barcelona devuelve el centro de Can Vies a los 'okupas'" (5 de juny). En què quedem?
Al final seré un malpensat, però aquest diari tan crític amb el procés es mostra, en canvi, contundent amb els incidents quan passen a Madrid. El passat 26 de març, arran de les marxes de la dignitat, van publicar un editorial ("Violencia inadmisible") en què afirmaven que "nadie que reclame derechos sociales puede sostener el derecho al vandalismo".
"La violencia es inadmisible en la sociedad democrática -afegien-, y los que la ejercen no tienen nada de demócratas. El cordón sanitario sobre el vandalismo tiene que ser preciso y explícito. Dejemos las cosas claras antes de que la situación degenere".
De fet, la gota que va fa vessar el got en aquest cas és l'editorial d'aquest diumenge mateix ("Barcelona desgobernada", 8 de juny del 2014) en la qual, després d'haver donat peixet als okupes", acusen l'Ajuntament de gestió "desastrosa". La culpa, per decomptat, és de la consulta perquè "tanto el alcalde barcelonés como el presidente Mas se hallan atenazados por el mismo síndrome de los gobernantes acomplejados, atentos exclusivamente a la reacción de la calle y a la hábil vigilancia de unos socios que hacen de Gobierno en lo que sirve a su prestigio y de oposición en las decisiones impopulares".
"Nada se entiende -continua- sin el obsesivo lugar que ocupa el proyecto soberanista en la cabeza de quienes gobiernan a ambos lados de la plaza de Sant Jaume, deslumbrados por su propia propaganda acerca de esa panacea independentista que resolverá todos los males e incapaces, mientras tanto, de gobernar en el día a día con un mínimo de coherencia". N'hi ha per llogar-hi cadires.
A El Periódico, per la seva banda, fan pals de cec. En la seva línia. Són capaços de publicar un editorial denunciant els fets ("Can Vies com a excusa per la violència") el 29 de maig: "Que un grup radical pretengui convertir el conflicte sobre la gestió de l’edifici en la seva particular batalla contra el sistema és un despropòsit que, a més danya els interessos de l’àmplia majoria d’usuaris que anaven al centre a fer-hi tota mena d’activitats".
I, tres dies després, reclamar diàleg després de la manifestació que va costar més de 400.000 euros en desperfectes ("Can Vies necessita ponts de diàleg", 1 de juny): "La sortida al conflicte de Can Vies exigirà molta temperància entre les parts implicades". "El conflicte -subratllaven- necessita gestos de concòrdia, de ponts de diàleg".
A l'Ara, aquell diumenge, també pixaven fora de test amb un reportatge de dues planes sobre "Can Vies, una escola de lluita per a diverses generacions". Hi havia perles de testimonis com aquesta: "El que he après a Can Vies no s’ensenya a l’escola” o "Can Vies ha canviat la meva visió del món". Els aldarulls de la nit anterior -amb dos cotxes cremats- quedava relega a mitja plana. Si jo fos Ferran Rodés i m'agafaria un patatús.
Fins i tot El Mundo ha fet el papallona. El diari deixava clar divendres en un editorial la seva posició ("Trias da pábulo a los violentos al capitular antrelos okupas de Can Vies"). Però el director de l'edició catalana, Àlex Salmon, es mostrava més contemporitzador el passat 1 de juny ("Entre Podemos y Can Vies") quan atribuïa els aldarulls al "cansancio de la ciudadanía,
el cabreo de la gente en el día a día, el paro, la corrupción, la visualización de unas formaciones políticas insensibles a lo que ocurre en la calle provocan una rutina más violenta. Una violencia con diferentes grados". L'Àlex i jo fa vint anys que ens coneixem, però si jo fos Casimiro García-Abadillo el cessaria.
Perdó per si me'n deixo cap, però, em penso que els opinadors que s'han posicionat sense embuts contra la violència okupa es poden comptar amb els dits d'una mà amb Quim Monzó al capavant. També Pilar Rahola, Enric Sierra i Ramon Suñé i un servidor.
No anem bé. Amb la violència s'està en un cantó o en l'altre. No es pot estar al mig. I jo també estic indignat amb Fèlix Millet o els de Caixa Penedès, però cremant contenidors no ho arreglarem. A la vista del personal que ha participat la manifestació a favor de Can Vies diumenge passat, a dalt en tenen una foto, fins i tot Durruti se n'avergonyiria.
