El Cercle d’Economia, en la seva darrera opinió d’actualitat del passat mes de maig, va dir una veritat com una casa: l’Estat hauria de convocar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya en el cas que la independència hagués estat plantejada “de forma reiterada i significativa” per una majoria de ciutadans.
En la roda de premsa posterior li vaig preguntar al president de l’entitat, el catedràtic Antón Costas, què entenenien per “de forma reiterada i significativa”. Llavors va recordar els quebequesos van trigar “més de 30 anys” a celebrar el referèndum. I malgrat això el van perdre dos cops (1980 i 1995).
El problema del procés és que és ciclotímic: sempre que hi ha un ensopegada ve després una represa. Però només ha avançat a batzegades. Quantes cimeres s’han celebrat fins ara?. He perdut el compte entre les públiques i les secretes, les celebrades a Palau o a Pedralbes. I quantes s’han salvat in extremis?.
El quid de la qüestió és que no hi ha una “reivindicació reiterada i significativa” per part de la majoria de ciutadans de Catalunya. Si al Parlament hi haguessin, per posar dues xifres, entre 90 i 120 diputats a favor de la independència tires pel dret i això és inaturable. Com a mínim 90, que van ser els de l’Estatut. 120 ja seria una passada.
Però no hi són. Els nostres governants, per interès personal i polític, han confós els quasi dos milions de votants a favor de la independència -a la consulta del 9N o a les eleccions plebiscitàries del 27-S- amb tot el país. Dos milions són moltíssims, no ens ho haguéssim imaginat mai, però no n’hi ha prou.
Ho han fet, a més, expressament i gràcies a la utilització d’uns mitjans públics -TV3 i Catalunya Ràdio- que han perdut tota la credibilitat professional en el trajecte. Mas va confondre la política amb el surf: va pensar que damunt l’onada podria sobreviure políticament. Segons la CUP ha anat a parar a "la paperera de la història".
La legislatura pot seguir endavant després del no de la CUP?. Tècnicament sí perquè hi ha recursos com prorrogar els Pressupostos o negociar amb altres grups -encara que previsiblement seria a canvi de renunciar al full sobiranista-. Jo no descartaria ni una sorpresa de la CUP en forma de pirueta parlamentària o una ruptura interna.
Però la legislatura, psicològicament, ha quedat tocada: com es pot tirar endavant un procés d’independència si no s’entenen ni per aprovar els Pressupostos?. De fet, ha estat un permanent estira-i-arronsa des de la mateixa elecció de Carles Puigdemont el passat 10 de gener.
Crec també que el president es va equivocar en la seva reacció -com la de la resta del Govern-, més valia haver-los posat entre l’espasa i la paret: Si no voten els Pressupostos hi haurà eleccions anticipades. Corria el risc d’haver-les de convocar, però hagués mantingut la iniciativa política fins al final. Ara potser les ha de convocar igual. Una vegada més estan a mercè de la CUP.
Però fins i tot en aquest cas tampoc és culpa de la CUP. Al capdavall ells estan a favor de la desobediència i els okupes de Gràcia. No voldran que vagin a favor del sistema?. El problema és que Artur Mas, quan va convocar les eleccions el 27 de setembre, ja sabia que necessitaria la CUP per governar. Ara que no es queixin.
I tres reflexions finals per acabar de buida el pap: primera, què se n’ha fet de tots aquells dirigents de la societat civil que demanaven “President posi les urnes” només uns mesos enrera?. Res, han emmudit des de fa temps. La majoria han desapregut després d’haver estat recompensats amb càrrecs i honors.
Segona: què diran també tots aquells -com Artur Mas o el mateix Francesc Homs- que han repetit reiteradament que és un “fracàs polític” la convocatòria d'unes eleccions generals per segona vegada en sis mesos. El complex de superioritat, en política, se’t pot girar en contra.
I tercera: el govern Puigdemont pot quedar definitivament tocat de mort si, el proper 26-J, CDC acaba en quarta o cinquena força política. Convergència ha d'obrir urgentment una reflexió sobre si ho han fet tot bé amb el procés, però sobretot si tenir de socis la CUP era l'opció més adequada. No poden ni esperar al congrés.
