Publicitat
La Punteta · 10 de Desembre de 2014. 12:13h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Prim, l'últim en voler catalanitzar Espanya

Espasa del general Prim que es guarda a l'Ajuntament de Reus

En comparació amb el Tricentenari, la Guerra del Francès ja va passar completament desapercebuda. L’Ajuntament de Barcelona ho va commemorar rehabilitant el monument que hi ha a la Plaça Garriga i Bachs, darrera la Generalitat. Un indret que ara els turistes aprofiten per descansar i els top manta per vendre dos productes tan típicament catalans com castanyoles i ventalls.

Hi ha un relleu dels autors del complot del 1809. Com que els van enxampar, van ser executats a garrot a la Ciutadella: Joan Massana, Salvador Aulet,  Joan Gallifa, Joaquim Pou i José Navarro. El sots-tinent Navarro i Salvador Aulet encara tenen un carrer no gaire lluny d’allà, a prop de la Via Laietana. Però en els temps que corren un carrer dedicat a un militar està mal vist. I si no ja veuen què ha passat a Vilanova.

El general Duhesme, que va ser l'encarregat de la repressió, va acabar morint al poble belga de Plancenoit, al capdavant de la Jove Guàrdia, el 18 de juny del 1815, tot intentant aturar els prussians de Blücher, que acabaven d’arribar al camp de batalla de Waterloo. A l’exterior de l’església parroquial hi ha una placa de la Societat Belga d’Estudis Napoleònics del 1965 que recorda l'efemèride.

En fi, jo sempre penso que, si havíem de ser independents, la Guerra del Francès era el moment idoni: amb prou feines feia un segle -quatre generacions- des de la derrota del 1714. El cap de l’Estat, Ferran VII, exiliat a França. I la resta del govern a Cadis a l’altra punta de la península. En una època en què no hi havia internet i els camins eren de cabres l’autoritat central era més feble que mai.

Clar que els francesos -malgrat els esforços d’algun afrancesat il·lustre com Tomàs de Puig- van practicar gairebé la política de terra cremada. Política que, amb els anys, perfeccionaria el general Sherman a la Guerra Civil americana i Stalin durant la invasió nazi. Només Montserrat, si no em fallen els comptes, va ser assaltat dos cops. En aquest cas hi va contribuir també la imperícia dels militars espanyols, que es pensaven que era inexpugnable.

Si fa no fa amb el bicentenari del general Prim ha passat el mateix. Li han penjat la llufa que va bombardejar Barcelona, però també la van bombardejar els austriacistes el 1705 i amb aquests, com que eren els nostres, hem fet els ulls grossos. La ciutat no només va partir un setge sinó que va ésser també “durament bombardejada”, en paraules de l’historiador Albert Balcells, (Història de Catalunya,  L’Esfera dels Llibres, Barcelona 2004, pàg. 497), el nostre principal expert en nacionalisme.

Amb Joan Prim i Prats (1814-1870), passa el mateix. Per la seva condició de general de l’Exèrcit espanyol, ha esdevingut una figura incòmoda. Divendres passat li van fer un homenatge al peu de l’estàtua que té a la Ciutadella i no hi havia ningú ni de la Generalitat ni de l’Ajuntament. És veritat que l’acte va acabar amb l’interpretació de l’himne espanyol -jo ja no hi era: el vaig sentir de lluny-, però Prim era un general espanyol. No voldrien pas que acabessin l'acte amb l’himne del Barça o la Marsellesa.

En certa manera, això de Catalunya és tan complexa que el general Prim, Jaime Balmes o el Timbaler del Bruc els hem arraconat. D’altres, com els Mossos, els hem reciclat i els hem convertit gairebé en patriotes quan, en realitat, van ser creats el 1719 per l'aleshores batlle de Valls, Pere Anton Veciana, per empaitar miquelets i els darrers partidaris de l'arxiduc Carles. Ara són la Policia de la Generalitat, però en realitat van començar essent uns autèntics botiflers, en el sentit més exacte del terme.

En el fons, mort a trets als 56 anys, Prim va ser l’últim intent de catalantizar Espanya. Intent que ja només intentaria molts anys després, sense èxit, Miquel Roca, amb la famosa Operació Reformista. CiU va obtenir en aquella ocasió el seu rècord a Madrid -més d’un milió de vots: 18 diputats i 8 senadors- però el PRD menys de 200.000 repartits per tot l’Estat: cap escó.

Per això, hauríem de deixar la història per als historiadors. El llavors conseller d'Interior, Joan Saura, va fer molt bé recuperant la memoria històrica -cosa que va començar Pujol a la seva darrera legislatura, amb molts anys de retard-, però es va passar de frenada i el setembre del 2008 va haver de visitar el Clot dels Aubins, a la Segarra, on van ser afusellats 20 claretians l’any 1936.

L’historiador Josep Termes (1936-2011), que fins i tot va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2006) amb el tripartit, calculava que durant els tres primers mesos de la Guerra Civil van ser assassinades a Catalunya  més de 8.000 persones. I un altre historiador, Miquel Mir, amb obres com “Diari d’un pistoler anarquista” (Destino) o "El preu de la traïció" (Pòrtic), posa de relleu també que a la rereguarda republicana no tot eren flors i violes. Fins i tot alguns partits -ell apunta al PSUC o àdhuc Esquerra- van mirar cap a una altra banda.

En certa manera els de CiU han fet el mateix amb el Tricentenari. L’edifici ha costat més de 70 milions d’euros -vint menys que l’Aeroport de Alguaire, tot sigui dit-, però els ingressos anuals només cobriran el 20% de les despeses. Sí, ha tingut dos milions de visitants. Un veritable èxit, però perquè l’entrada és de franc. I que consti que jo estic a favor d'invertir en pedres, però potser una mica més ben repartides.

El Born és com el TNC. Tenim un magnífic Teatre Nacional de Catalunya, però hi ha teatres de poble que cauen a trossos.

 

Xavier Rius és director del digital català e-notícies

 

Segueix-me a twitter

Qui sóc

Més articles

Elogis

Insults

Publicitat

19 Comentaris

Publicitat
#14 ander, lleida, 14/12/2014 - 12:32

Los franceses tenían claro que la frontera pirenaica es la que deseaban para su pais. A partir de ahí todos los mitos separatistas que se quiera y más.

#13 daniel, sevilla, 13/12/2014 - 13:16

Sr. Rius, da gusto leerle, pero se olvida Vd. de Cambó.

#12 jonovaigvotar, Barcelona (España), 13/12/2014 - 10:56

Entre Prim i Roca hi ha hagut la I República (Figueres, Pi i Margall), Cambó, la munió de catalans que van aterrar a Madrid a l'època de Felipe González...

A mi em sembla que la "catalanització" d'Espanya ha estat un fet recurrent i persistent. Per alguna cosa serà.

#11 Santiago, Vic, 11/12/2014 - 23:37

Bon article, Sr. Rius. Les referències històriques estàn ben documentades i els comentaris són adients.

#10 Juan Francisco , Huesca, 11/12/2014 - 19:46

Una de las consignas de los progresistas españoles de la época isabelina era : "¡Viva Prim!". ¿Se imagina alguien a un madrileño actual, por ejemplo, dar vivas a un catalán? Eso lo dice todo respecto al daño terrible que ha hecho el separatismo.

#10.1 pedrorepublik, barcelona, 13/12/2014 - 12:37

Venga ya! Espérate que ganen un Mundial con gol de Bartra o Cesc en la final o en la semi, para que Madrid grite el nombre de un catalán. No remontarse tan atrás para ver como miles de personas corean el nombre de Puyol o Xavi.
El 30% nos quiere independizar en CAT o franquizar en ESP. Aggg