Publicitat
La Punteta · 13 de Febrer de 2013. 07:45h.

ADRIÀ ALSINA

Consultor de comunicació

Prou blabla, encara que sigui en català (II)

La setmana passada parlàvem de com Barcelona es diferencia de ciutats ordenades, com Washington, pel caos que hi ha en les ones de ràdio. I, especialment, per la quantitat espectacular de “talk radios” que pul·lulen pel dial de la capital de Catalunya. La majoria, no cal dir-ho, cadenes de la dreta madrilenya o religioses tronades. I per si això fos poc, a Barcelona se senten més emissores pirates que legals.


To això ve a tomb perquè aquest mes de febrer el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) -que com bé no es cansa de recordar el director d’aquest diari, té un pressupost anual de més de dos milions d’euros que no se sap ben bé per a què serveixen- haurà d’emprendre una tasca titànica: Adjudicar les 22 freqüències d’FM de l’antiga COM Ràdio. D’altra banda, la Generalitat també hauria d’anar pensant què fa amb la cinquantena llarga de freqüències d’IcatFM.


Quan Convergència i Unió va prendre el control de la Diputació de Barcelona, va desmuntar parcialment l’estructura pancatalana de COM Ràdio, pensada per competir amb Catalunya Ràdio. Només es van quedar les emissores de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona i van abandonar la resta. Aquestes freqüències, moltes de les quals coincideixen territorialment, són les que aviat s’adjudicaran.


Des que la Generalitat va començar a adjudicar freqüències, el 1983, l’obsessió de convergents i socialistes ha estat crear xarxes de ràdio alternatives a Catalunya Ràdio que els fossin properes per quan perdessin el poder. Així va ser el 1983 amb la concessió de 14 freqüències a un grup de persones de CDC que van fundar la Cadena 13, més tard Ràdio Avui, després Ràdio Barça i finalment desapareguda el 1989 a mans de la Cadena COPE. L’expert Enric Frigola apuntava “el nul coneixement del sector comunicació que tenien els seus promotors”. Un fracàs més del “sector negocis” de Convergència, com el fallit diari El Observador.


Però el fracàs més sonat va ser el d’Ona Catalana. Aquesta iniciativa, també lligada al principi a persones molt properes a CDC i a una xarxa preexistent d’emissores locals privades, va obtenir fins a 21 freqüències entre 1998 i 1999, la meitat adjudicades directament per la Generalitat. El pecat original d’Ona Catalana fou l’enorme ambició amb que van afrontar els primers anys, en què ja es palpava la caiguda de CiU de la Generalitat. La idea era superar Catalunya Ràdio fent una programació calcada a la pública però amb menys mitjans. I no va sortir bé, és clar. Ona Catalana mai no va superar ni Catalunya Ràdio ni la Cadena SER. Després d’uns anys a mans del Grup Zeta ha acabat desmuntada per Prisa i convertida en repetidors de la Cadena SER i una emissora musical residual anomenada Ona FM. Onda Rambla, una aposta personal de Luis del Olmo per una ràdio políticament asèptica i amb ús indistint de català i castellà ha acabat engreixant la xarxa de la també fallida ABC Punto Radio.


En canvi, els únics èxits de xarxes de ràdio privada catalanes van començar sense ser favorits de la Generalitat. Radio Tele-Taxi era una emissora pirata per a taxistes conduïda amb l’espectacular carisma de Justo Molinero i no es va regularitzar del tot fins a finals dels anys 90. Carles Cuní i Miquel Calçada van començar Flaix FM el 1992 amb una freqüència que només els permetia emetre a Terrassa (i que van estendre il·legalment a Barcelona) i no van aconseguir una xarxa catalana fins que no van ser líders d’audiència a la capital, deu anys més tard.


El Grup Godó mereix un capítol a part. Els amos de La Vanguardia eren experts en guanyar freqüències i revendre-les o llogar-les a grans grups, fins que el 1999 es van plantejar l’aventura catalana seriosament. I tot i que van obtenir unes poques freqüències de la Generalitat, es van haver de gastar una petita fortuna en comprar una emissora del Masnou per poder emetre a Barcelona i fer viable RAC1, que avui és líder.


En resum, les grans apostes polítiques sempre han fracassat i han ampliat la dominació madrilenya de la ràdio a Catalunya. En canvi, els grans líders de casa nostra són projectes que van començar en precari però van aconseguir el favor de l’audiència. La setmana que ve acabarem aquesta sèrie, amb alguns consells amicals al CAC.


Adrià Alsina
www.twitter.com/adriaalsina
 

Publicitat
Publicitat

1 Comentaris

Publicitat
#1 pepe, andorra, 14/02/2013 - 18:44

Debemos escuchar dos diales distintos pq cuando conecto la radio en el coche, al final he de conectar el móvil a los altavoces y pasar de la mayoría de emisoras de Cataluña. Y no es cuestión de idiomas, sino de contenidos. Entre el lavado de cerebro musical y el político cultural, paso del dial.