Publicitat
La Punteta · 31 d'Octubre de 2013. 08:38h.

BERNAT CAPELL

Bernat Capell

"Que els patriotes facin una 'tele' en català"

LA TAULA D'EN BERNAT. Entrevista a Jordi Cañas de Ciutadans

            

• Nooo!, a la nostra televisió no fem el Sálvame sinó Caçadors de bolets i El gran dictat, que és molt guaaaai!
• L'esquerra tradicional no ha entès res
• Jordi Pujol, l'amo del mas
• Catalunya és una nació cultural

 

- Sr. Cañas, és vostè nacionalista sí o no?
No. I n'hi diré més: crec que el nacionalisme és una ideologia perversa. I està més definida per conceptes essencialistes com ara el laïcisme que polítics.

 

- España i Catalunya són una nació?
Catalunya és una nació cultural, España una nació política. I això no és una opinió sinó una realitat. És així, no hi ha volta de full.

 

- I Catalunya pot ser una nació política?
Sí, i és legítim. Però Catalunya no ho és perquè una nació ha de tenir uns drets polítics, i nosaltres ja els tenim com espanyols que som. La nació és la generadora de drets i aquesta és l'espanyola. El problema real és que el nacionalisme català és estatista, vol un estat, i la nació és només el mitjà, el pas previ, la penúltima estació. Dit això, cal tenir clar que el concepte nació té milers d'accepcions. No és igual en el món anglosaxó que en el llatí. O als EUA on no hi ha cap problema en parlar de la nació índia. Però no és una nació política.

 

- I el subjecte, qui és el subjecte?
La nació és un subjecte sobirà. La nació espanyola no és l'estat sinó els ciutadans que la integren. Ara bé, i si vostè s'hi fixa, a Europa no hi ha nacionalistes o en tot cas sempre són de dretes i perillosos. Només a Espanya està normalitzat.

 

- El PP no és un partit nacionalista?
No. La Falange és nacionalista o els moviments d'ultradreta. En tot cas, el PP té una visió de la seva nació massa simple. I a més pretén reduir sempre la seva complexitat amb una homogeneïtat impossible. El nacionalisme espanyol té una visió d'Espanya que deixa fora una part molt important dels espanyols, i per això ni PP ni PSOE ho són. Ni l'un ni l'altre concreten un patró que defineixi què és ser espanyol i tenen, segurament, una forma diferent d'articular el país. A Europa ningú no es qualifica de nacionalista perquè la regió ja la tenen.

 

- Al Perú, al Brasil o a Colòmbia parlen castellà o espanyol?
Les coses es diuen d'una manera i el castellà és la llengua que es parla a Espanya i es diu espanyol. A França parlen francès i a Anglaterra anglès. No crec que sigui important això.

 

- Què és la immersió lingüística?
És una gran obra d'enginyeria social per transformar els castellanoparlants en catalanoparlants. La immersió lingüística no existeix, només la pateixen els castellanoparlants. Oi que a Vic o a Olot hi ha gent que no parla espanyol? Apliquem-la allà també!

 

- Doncs potser convindria, però és que el problema el tenia i el té el català.
Fins els anys seixanta l'educació en català no existia. Però a finals dels setanta sí que es parlava, i no en el sistema públic.

 

- Però només es parlava a casa i malament no creu? Vostè no deia ‘busson' o ‘pues', per exemple?
L'idioma s'aprèn a casa. I aleshores no es perd. El problema és el dret a rebre l'educació en el teu idioma, en aquest cas el castellà. I l'educació no és una escola d'idiomes. Per això proposem el sistema trilingüe. I crec que l'alternativa no és dolenta.

 

- Per què?
Perquè com a mètode educatiu es poden fer compatibles els tres idiomes sense excloure'n cap. No és un problema de model sinó d'un mètode que expulsa el castellà de l'educació. No es pot ensenyar castellà a Catalunya com a llengua estrangera. Perquè no ho és. I no té sentit. És una agressió, un insult un greuge permanent als ciutadans que tenen com a idioma matern el castellà. I que a més són majoria.

 

- No és just, doncs?
És injust. Però sobretot és indigne que aquells que s'han queixat amargament i s'han sentit perseguits perquè els seus fills no podien ser educats en el seu idioma, ara es converteixin en els perseguidors. Resolt això, després podem parlar de percentatges.

 

- Percentatges?
Sí. És a dir, que en les zones de castellanoparlants el català s'utilitzi, per exemple, amb un 60 per cent. No hi veig cap problema.

 

- Hi ha una gran majoria de representants polítics que no ho comparteix.
Sí, i hi ha una gran majoria de gent que aguanta... i ho suportarà fins que això canviï perquè algun dia canviarà, com a les Balears. I el model trilingüe serà un model molt millor. I nosaltres no serem dogmàtics.

 

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I EL CATALÀ

 

- I en els mitjans?
D'acord amb la Sra. Terribas, amb al independència serà molt fàcil: tallem el senyal i llestos. I l'Ara, els Minories Absolutes, l'APM, Convidats, Famílies irreals etc... -que són tots els mateixos- que facin una televisió privada en català. Com ho és Tele 5, Antena 3, Cuatro, la Sexta...si és fàcil.

 

- Fàcil?...i com és fa això?
Simple. S'agafa els patriotes i es fa una tele. És el que fa tothom. Però sense subvencions! Hi ha tres milions de catalanoparlants. Hi ha mercat. Aleshores, que aquests valents el cobreixin. I s'hipotequin fins a les orelles, si no passa res! Però estem parlant d'iniciativa privada que al final és un negoci i Sálvame fa un 35% de share i genera ingressos publicitaris.

 

- I aquesta és la televisió que vostè vol?
No, aquesta és la televisió que la gent mira. Suposo que vostè sap que Tele 5 fa ‘productes' perquè la gent ‘els compri'. I això és el que es ven. Una altra cosa és la qualitat, però és una altra qüestió.

 

- I què fem amb TV3?
Hi ha televisions públiques que ocupen un espai comunicacional. Aquesta és TV3 i ja està bé. Ara, si vols un 25% o un 30 % de share has de fer un tipus de televisió que guanyi espectadors, no hi ha més opcions. Ah! però...els catalans no ho fem això! nooo!.. aquí tenim la pell molt fina. Aquí fem El gran dictat... que és molt guaaaaai! i Caçadors de bolets. I tenim un 10% de share.

 

- I la resta de mitjans públics?
Allò públic ha d'ocupar aquell espai que el mercat no cobreix. Però la vaca no dóna per més. La proposta de mitjans públics ha de ser de qualitat. Però els ciutadans no podem pagar Catalunya Ràdio, TV3, TVE, Televisió de Barcelona, Xarxa de Televisions, Ràdios... Això s'ha de racionalitzar. Però tenim el problema de la identitat.

 

- I què fem amb la ràdio?
També un tema fàcil. Que posin bona música. ¿Per què de 60 minuts cinc en català? Mmm...i per què no vuit? O vint-i-tres? O dos? El tema de les ràdios no és només ridícul sinó surrealista. I això en espanyol no passa. És més, crec que cada vegada es posa menys música en espanyol perquè no és gaire bona. Doncs que ho facin bé i la ràdio la posarà. Perquè tindrà oients.

 

- Doncs no ho expliquen així vostès.
Es que ningú no ens ho pregunta. Quan vol que ho expliqui, doncs?

 

- Quan es tracta el tema
Ja, i quan es tracta el tema?

 

- Constantment!
Avui el català és una imposició i la gent ho ha metabolitzat el revés. Les imposicions serveixen perquè la gent s'ho empassa, però no canvien les coses, no funcionen. Instrumentalment sí, però no aconsegueixes que la gent s'ho estimi.

 

ELS PARTITS POLÍTICS

 

- Quin model de partit tenen vostès?
Un model social de llibertat i lliure.

 

- Existeix la dreta i l'esquerra?
Pel que fa als conceptes bàsics no.

 

- I per què ja no existeix?
Perquè quan l'esquerra accepta el mercat i la dreta l'estat del benestar la cosa es desdibuixa.

 

- I quan existia què passava?
Hi havia unes referències ideològiques. Però avui hi ha conservadors i progressistes. I uns valors en els quals uns prioritzen la part social i els altres l'economia i el mercat.

 

- Si, però el progressisme neix d'aquella gent del XIX que dedicava una part del seu patrimoni a les millores socials. O no?
Efectivament.

 

- Doncs això ho expliquen poc!
És que tampoc no ens ho pregunten.

 

- I així el món com avança?
Amb la millora progressiva de la societat i del benestar de les persones.

 

- I els diners d'on surten?
De l'activitat econòmica i de la riquesa que creen els empresaris.

 

- Dels impostos?
Exacte. El problema És que molta gent no entén que per repartir abans s'ha de tenir.

 

- Jo crec que sí que ho entenc.
Doncs vostè és un home d'esquerres del segle XXI.

 

No sé si és bo o dolent això que em diu, i en tot cas gràcies perquè sóc dels seixanta del segle XX i ja passo dels 50.

 

- Vostès, doncs, com ara jo, són progressistes del S.XXI?
Ciutadans és un partit progressista, però progressista de veritat. Nosaltres no tenim la caricatura de l'empresari del barret, amb un puro i molt dolent. Ni dels treballadors boníssims. Això ha passat a la història. A Catalunya tenim un teixit productiu de petites empreses, d'autònoms, de gent que crea un, dos, o quatre llocs de treball. I que les passa magres per pagar els impostos. I això és el que mou la nostra economia, i és on cal ajudar.

 

- I com es fa això?
Nosaltres diem: a l'emprenedor i a l'empresari catifa vermella. És una persona que està apostant i està arriscant. Això ha de tenir una contrapartida, que és col·laborar amb els impostos, és clar. Però, i sobretot ara, no només no els compliquem massa la vida sinó simplement no els toquem els collons!

 

- Sí, tampoc no cal arribar a aquest extrem!
Miri, si avui tenim una empresa amb tres o quatre treballadors i veiem que no pot pagar els seus impostos, doncs se'ls dóna una moratòria de dos o tres anys... i després ja ho trobarem. Ah! però aquest senyor, per descomptat, no acomiada ningú en aquests anys.

 

L'EMPRESARI

 

- L'empresari, per a l'esquerra tradicional, sempre ha estat diguem-ne el dolent i per tant la catifa vermella potser molesta?
Hi ha qui no entén res i no ha estat mai en la pell d'aquesta gent. I tenen un estereotip que no existeix. La majoria de persones que tenen quatre, cinc o sis treballadors no poden estar dos mesos sense pagar-los. I prefereixen hipotecar-se i vendre's el que tenen, abans que els passi això.

 

- I aquest és l'empresari autèntic!
Aquesta és la majoria dels empresaris del món en el qual vivim. I jo l'he viscut, i per tant l'estereotip no em funciona.

 

- Potser per això vostès parlen un llenguatge que la gent entén bé?
Potser si. S'ha preguntat vostè quantes persones d'aquest parlament han treballat en un sector privat?

 

- No.
Doncs jo sempre dic que un en aquesta vida un ha d'haver cobrat una nòmina, haver-la pagat, haver aixecat una persiana i haver-la tancat. I haver caigut i tornar-se a aixecar. Si no has fet això no entendràs res.

 

- I res més?
Sí, sí jo crec en això i en les bones oportunitats. I en una societat on, per exemple, la gent que ha fet un negoci i no li ha anat bé estigui ben considerada perquè ha fet un esforç que cal valorar de manera correcta i socialment. El món funciona així.

 

- Jordi Pujol va pagar moltes nòmines i en va cobrar. I va aixecar i abaixar moltes persianes.
Pujol ha estat un home de moltes capes però un grandíssim polític, llest, intel·ligent i a qui ningú pot menystenir com a tal. Ha tingut una enorme capacitat política per prendre la temperatura de la societat que l'envolta i que ell diu que representava i volia representar. I això és innegable. Aquesta habilitat per defensar el model de societat que ell volia, com la seva intel·ligència, probablement les presses d'aquests esverats substituts se la carreguin.

 

- Qui és per vostè Jordi Pujol?
Pujol és una figura molt catalana. L'amo. És l'amo del mas.

 

- De l'Artur???
Ha ha...no, no, del mas: l'amo de tot. I això significa també gestionar-ho.

 

- Van massa ràpid doncs Mas o Junqueras?
Jordi Pujol sabia i sap que les coses necessiten temps. I que transformar un societat és una procés llarg i complex. El "tenim pressa" no és un bon camí. De fet, i també és veritat, en certa manera tots vivim en una tendència a la simplificació i banalització ideològica de la qual som presoners.

 

- I com es trenca això?
Llegint. I mirar de no ser dogmàtics. I no treballant des del prejudici. La pèrdua de memòria i dels referents només empobreix i impedeix entendre les coses amb la seva complexitat real.

 

EUROPA

 

- Europa funciona?
Home, en algunes coses sí i altres no.

 

- I val la pena estar-hi?
Depèn com un s'ho miri. Per exemple, si ets una persona preocupada per l'economia aleshores és millor estar-hi. Si la teva prioritat és tenir el teu Estat, aleshores no. Té un cost. Hi ha un discurs que és objectiu i té unes conseqüències. Si s'assumeixen, tema resolt. Noruega no és a Europa perquè té petroli. L'èxit econòmic de Suïssa és precisament la seva no pertinença. Si ets Alemanya pots sortir-ne quan vulguis, com si en surts demà.

 

- I si ets independentista?
Jo, si ho fos, no estaria gens preocupat per això. Et jugues una part del teu benestar que has de sacrificar i res més. Catalunya en el seu moment tenia el seu mercat colonial espanyol, després ha tingut i té un gran mercat a Espanya, i ara exporta més. Però entre 7 milions de clients o 41 jo ho tinc clar.

 

- Val la pena estar en una unió d'estats que deixa que la gent que cau al mar s'ofegui, o que no fa res, per exemple, per evitar una guerra com la dels Balcans i necessita el germà gran per aturar-ho?
El tema de Lampedusa ha estat lamentable. El problema d'Europa és que no està al servei dels ciutadans, no és l'espai democràtic que els ciutadans esperaven. És un instrument per a unes elits econòmiques.

 

ESPANYA I LA CONSULTA

 

- Té solució Espanya?
Els problemes complexos no es resolen de forma fàcil. I les coses fàcils de vegades son molt llamineres, però no són les més adequades. ‘Lo perfecto es enemigo de lo bueno' m'explicava la meva àvia i tenia raó. Hi ha qui pensa que amb Espanya no hi ha res a fer. Bé, és un punt de vista. Però potser tampoc no hi ha res a fer amb Catalunya?... I aleshores jo dic: i si ens posem d'acord i ho intentem canviar?

 

- I és legítim apel·lar sempre a la Constitució?
Legítim ho és. Però certament no és l'únic argument.

 

- La consulta es pot fer?
Tot comença pel dret a decidir, que és un verb intransitiu: ¿decidir què?: ¿sobre la independència de Catalunya? Doncs no es pot fer.

 

- Catalunya té dret a l'autodeterminació?
No. No és Polònia...

 

- Quasi... ha ha?
Ha ha, bon sentit de l'humor... sí, quasi, però no ho és. No és Àustria. L'autodeterminació és una opció política, legítima, és un desig, una proposta. Aquesta proposta es mou sobre un estat de Dret que és allò que li dóna validesa. I l'estat de Dret té uns mecanismes. Doncs perfecte! Trobin una solució. Però que no sigui un cop d'estat o una insurrecció. Però dret no n'hi ha, només hi ha una proposta política.

 

- Vostè ho preguntaria al seu electorat?
No ens cal, nosaltres tenim una proposta de programa.

 

- Però el problema existeix!
Efectivament, i la qüestió és qui l'ha creat.

 

- Mmm... em parla de fa 300 anys?
No, jo en aquest sentit prenc la referència del pensador Stefan Dion quan ens diu que si a un societat plural, complexa, travada li marques un element de ruptura la portes cap a una situació problemàtica. I això no m'agrada.

 

- O potser no?
Es que la pregunta hauria ser: ¿allò que tu modifiquis et serà beneficiós?

 

- Sí, i transitiva. Aleshores vostè aquesta pregunta la faria.
En qualsevol democràcia liberal mai ningú no ho guanya tot o ho perd tot. O sigui: la suma 0 no existeix. I això que tenim plantejat ho és i per tant no funciona. I tenim la Constitució, que és una renúncia i un reconeixement mutu per garantir una convivència. Hem de trobar un punt d'equilibri on tothom vegi que ha guanyat i ningú no ha perdut. L'status quo és un punt d'equilibri, i compte quan els trenques perquè ningú no pot saber mai quin és el resultat. La Constitució és perfectible, però és un punt de trobada, de respecte i d'autoreconeixement. Quan algú la intenta canviar ha de tenir molt clar que això pot prendre un sentit o un altre. I a més, el primer que s'hauria de fer és complir-la! Aquesta opció d'intentar des d'una part imposar al tot no funciona mai.

 

                                                                                                                                                                                                          Entrevista de Bernat Capell 17.10.2013. Bar del Parlament de Catalunya

Publicitat
Publicitat

11 Comentaris

Publicitat
#7 Mark, bcn, 01/11/2013 - 20:07

Hoy en día está claro que la riqueza la generan los empresarios. También está clara la necesidad de colaboración púbico-privada.

Mi pregunta es ¿Donde está la línea de esta colaboración en los sectores públicos más esenciales? Sanidad, Vivienda, Energía, Agua, Educación..

#7.1 Jordi del Poble-sec, bcn, 01/11/2013 - 23:04

La riqueza la generan los trabajadores y profesionales autónomos y se la llevan los capitalistas. En este sistema capitalista neoliberal quien siempe sale beneficiado el la oligarquia financiera, que mediante empresas y fondos de inversion domiciliados en paraisos fiscales consiguen nula tributación

#6 Jordi del Poble-sec, bcn, 01/11/2013 - 16:48

Jo no se veure cap diferència entre el que diu el Cañas i el que diu la Sanchez Camacho. Defensen el mateix sistema econòmic neoliberal i el mateix nacionalisme español.
La frase on diu que "la riqueza la crean los empresarios", és definitòria del seu pensament capitalista paternalista.

#5 Jordi del Poble-sec, bcn, 01/11/2013 - 16:41

Aclaridora entrevista sobre quines són les prioritats de Ciutadans.
Res sobre l'increment de la pobressa, res sobre el problema de l'habitatge, res sobre l'atur, res sobre la retallada de pensions i prestacions socials, res sobre la desigualtat social.
Ah! si, catifa vermella als empresaris.

#4 Paso, Barcelona, 31/10/2013 - 20:19

Yo no veo TV3, ni al Barça, no quiero formar parte de la masa abducida por sugestión colectiva (también histeria colectiva) pro Indepe.

#3 Otger, Badalona, 31/10/2013 - 19:15

Bravo.
Volem més entrevistes d'en Bernat.