Qui se’n recorda ara de Francesc Homs?. La penúltima vegada que el vaig veure va ser a El Punt-Avui donant suport a Hèctor López Bofill pel seu tuit sobre els jutges (1) Vaig pensar: el que s’ha de fer per sortir als diaris. Perquè el propi Lòpez Bofill, de vegades, va embalat. Com aquell que deia que tota "transformació constitucional profunda demana morts". Ell mateix va haver de demanar disculpes.

Després a twitter. Va ser l’únic que va sortir en defensa de Baiget. Ningú més no li va fer costat. Ni Mas. I Marta Pascal es va haver de menjar les seves paraules pronunciades just unes hores en roda de premsa. El president Puigdemont li va fer cas i va cessar onze dies després tres consellers més del PDECAT: Neus Munté, Jordi Jané i Meritxell Ruiz. Imaginin la influència que manté al partit

Qui era Francesc Homs? En paraules de Tian Riba, un altre dels fogoners de la transició no-se-sap-cap-a-on, "l'autèntic ideòleg de tot el procés" (2). “S’ha acabat fent l’amo de Palau”, insistia més endavant (3). Com ha acabat, doncs. L'un i l'altre.

No l’han posat ni al comitè invisible -on es trobaria amb vells companys com David Madí- i això que van dir que el farien assessor per al referèndum. No sé si al final cobra de la Generalitat o no, però com a mínim els de l’ANC li van pagar la multa en agraïment als serveis prestats.

Crec que ara s’ha ofert a defensar l’esmentat López Bofill. Com que no ha trepitjat un jutjat en sa vida -almenys com a advocat- auguro un negre panorama judicial per al professor de la Pompeu. També té  gràcia ser professor de Dret Constitucional i anar tot el dia posant a parir l'Estat.

Però la desaparició d’Homs de la primera fila de la política és la confirmació que el procés és com Saturn, que devora els seus fills. Certament hi ha en aquest cas una sentència judicial en contra. El seu darrer èxit polític va ser passar de setze diputats a vuit a Madrid i deixar el partit sense grup parlamentari. A més pensaven que Espanya no faria res, que es quedaria amb els braços creuats.

Dintre d’un temps -llevat de Neus Munté, que té possibilitats de ser cap de llista- ens preguntarem també, en un sopar d'amics o una tertúlia de cafè, què se n’ha fet de Jordi Baiget? I de Meritxell Ruiz? o de Jordi Jané?

El procés, en efecte, escombrarà una generació política com temps enrere el debat de l’Estatut en va escombrar una altra. Hi ha una foto famosa feta al Parlament aquell 30 de setembre del 2005 en la que surten, d’esquerra a dreta: Carod, Manuel de Madre, Benach, Pasqual Maragall, Artur Mas i Joan Saura. També Josep Piqué, que no hi donava suport.

D’aquella primera tongada només es va salvar Mas. Li va servir de poc. La CUP el va enviar a la “paperera de la història”. Fins i tot jo que estic a favor de la renovació considero que Catalunya no té prou massa crítica -ni tan sols demogràfica- per anar cremant líders cada dos per tres. Això és terrible. Ja se sap com acaben a la història els buits de poder.

(1) "Quan siguem independents jo m'en recordaré dels jutges,fiscals i funcionaris diversos que ara contribueixen a extorquir Catalunya"

(2) Tian Riba: "Mas i Junqueras, dos capitans i un sol timó". Pòrtic, Barcelona, maig 2015, pàg 142

(3) Op. cit. pàg 143