Publicitat
La Punteta · 26 de Juliol de 2012. 22:52h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Qui ha enfonsat les caixes?

Em va quedar gravat el que va dir el diputat del PP Vicente Martínez Pujalte (Múrcia, 1956) un dia, després d'una roda de premsa a la seu del carrer d'Urgell, quan el PSC encara governava a tot arreu a Catalunya: "coño, los socialistas mucho hablar de la independencia de las cajas pero metieron a Castells de consejero de Caixa Catalunya". Castells, en aquella època, ja havia arribat a conseller d'Economia i Finances.

Per això el que m'ha fet més gràcia de la compareixença de Rodrigo Rato a Madrid és el que ha dit el diputat d'Unió Josep Sánchez Llibre que les caixes a Catalunya no estaven polititzades. Sánchez Llibre, després de la relliscada aquella dels concessionaris, no està gaire fi. Si el fair play de socialistes i convergents a Madrid es trasllada al Parlament ja poden tancar la comissió d'investigació sobre la sanitat: no esbrinarem res de res.

Perquè les caixes han estat, per als partits, com el CAC, el consell de govern de la Corpo o l'Oficina Antifrau: una agència de col·locació de luxe. El cas més genuí és el de Narcís Serra a Caixa Catalunya (2005-2010) perquè si cobrava 200.000 euros a l'any -el sou se'l va posar ell- per exercir una presidència "no executiva", què collons hi feia?

Però la resta de partits va fer exactament igual en la mesura de les seves possibilitats. CiU tenia al capdavant de la presidència de Caixa Girona, ara desapareguda, tot un exvicepresident del Parlament de Catalunya, Arcadi Calzada.

No he sabut mai si a Calzada el va recol·locar el partit o es va recol·locar tot sol, però a la Convergència dels anys 80 va ser de tot: alcalde d'Olot, president de la Diputació de Girona, de l'Associació Catalana de Municipis i diputat del Parlament -on va arribar a vicepresident primer- durant tres legislatures (1984-1995).

I a Caixa Tarragona van recol·locar també Gabriel Ferraté de president de l'entitat d'estalvis no sé si abans o després que el tripartit el fes fora de la UOC -el Josep Huguet ens ho podria explicar- per posar-hi Imma Tubella. Les caixes, com que depenien de la respectiva Diputació, eren del color del partit que governava.

Val a dir que, a la resta de l'Estat, els partits han fet el mateix. El PSOE va recol·locar a la Caja de Castilla la Manxa un diputat; Juan Pedro Hernández Moltó, que es va fer famós amb aquella frase  de "míreme a los ojos" quan denunciava la corrupció (!) de l'aleshores governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, pel cas Ibercorp.

I CajaMadrid ha estat la caixa particular del PP. Un dia vam comptar tots els polítics del Partit Popular que hi treballaven o hi havien treballat -això de treballar potser és un eufemisme- i ens en sortia una dotzena. La veritat és que a Bankia sucaven tots, fins i tot sindicats: el PSOE hi tenia per exemple l'exministre Virgilio Zapatero. En política és més vell que anar a peu: un consell d'administració on hi siguin tots. Així ningú no xerra.

Podríem acabar recordant el cas valencià -els valencians, com els gallecs, s'han quedat sense banca pròpia amb tanta fusió- que va tenir tot un expresident de la Generalitat, José Luis Olivas, de president de Bancaja. Li van donar com a recompensa després que substituís Eduardo Zaplana quan aquest es va fer càrrec del Ministeri de Treball amb Aznar.

Les caixes no s'han enfonsat per art de màgia. Les han enfonsat els partits.

Publicitat

1 Comentaris

Publicitat
#1 Santi, VNG, 26/07/2012 - 23:11

Amic Rius, molt sovint tens molta raó en els teus articles, però en això de les caixes, la conclusió no és tant senzilla. El llibre de Serra Ramoneda, "els errors de les caixes" hi posa una mica de llum.