Publicitat
La Punteta · 14 de Juny de 2014. 10:26h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Qui va matar les caixes catalanes?

Narcís Serra amb Miguel Suqué Mateu, dimecres al Círculo Ecuestre

Han tingut sort que el debat al Parlament de les conclusions de la famosa comissió d'investigació sobre les caixes coincidís dimecres passat amb la dimissió de Pere Navarro, que ho va tapar tot. La cambra, al final, va enllestir el tràngol passant el mort a la fiscalia perquè ho investigui. 

Si jo fos Elpidio Silva i em vindrien ganes d'enviar-ne algun a la presó encara que algunes decisions del polèmic jutge siguin un delicte de prevaricació com una casa. L'home va voler blindar-se amb un escó a Brussel·les, però a diferència de Podemos no li va sortir bé perquè amb prou feines va superar els 100.000 vots. No tothom és Pablo Iglesias.

Aquí els únics que s'han recordat de la mort de les caixes catalanes han estat dos periodistes. Un Manel Pérez, a La Vanguardia, que diumenge passat ("L'estrany final del 'model català de caixes'") explicava que la comissió en qüestió "ha ofert un exemple lamentable de com fugir d’estudi. Ses senyories han arribat a la conclusió que el desgraciat final del 'model català de caixes' va tenir l’origen en una combinació de males pràctiques dels gestors de les entitats (aquí els adjectius fets servir en les conclusions satisfaran els amants de la justícia retòrica) i negligència dels òrgans estatals de control".

L'altre Josep Maria Ureta, a El Periódico, el mateix dia ("Auditoria d'un fracàs"): "No obstant, la deficient –per ser suaus– supervisió de les caixes catalanes és la que hauria de motivar la censura política més contundent. És cert, com conclou la comissió parlamentària, que el Banc d’Espanya i els successius ministeris (socialistes i populars) van ser incapaços d’aturar la bombolla immobiliària i l’estafa de les preferents (les 10 caixes desaparegudes en van utilitzar)".

"Però també ho és -continuava- que en el cas de les caixes catalanes eren els responsables de vigilar els gestors els que van fracassar sense pal·liatius. Són tant aquells que es fan dir societat civil (la burgesia local en capitals de província i de comarca) com els successius consellers d’Economia, des de Macià Alavedra fins a Antoni Castells".

Al text aprovat pel Parlament -40 folis de conclusions- constaten, en efecte, vaguetats com que la gestió les caixes es va basar en una excessiva exposició al risc immobiliari; van patir la "febre" de l'expansió territorial; van concedir hipoteques amb poques garanties; van actuar amb "lleugeresa i descontrol" amb les preferents; i van optar per consells d'administració amb persones amb escassa formació en matèria financera i per una "inadequada" política retributiva i de pensions dels directius, amb casos "manifestament desproporcionats, injustificats i clarament contraris als principis ètics".

Agafem, per exemple, el que va dir el diputat de CiU Ferran Falcó aquell dimecres al ple. Si trio Ferran Falcó és perquè és membre del partit del Govern a Catalunya i, per tant, la seva responsabilitat és més gran, però trobaríem perles similars en la majoria d'intervinents aquell dia.

Perquè l'il·lustre diputat va admetre el "desastre financer", "la caiguda del model català de caixes" i la vulneració dels "drets dels consumidors". Però sobretot va dir que calia "aprendre la lliçó" i que "el passat no es torni a repetir" ara que ja no queda cap preferentista per estafar.

Per descomptat, el Banc d'Espanya va ser un “negligent supervisor” perquè "va  permetre que les entitats dissimulessin les seves pèrdues patrimonials i va deixar créixer la bombolla”. Hi estic d'acord, però i la Generalitat? Que no tenia competències?. Sí, però el Banc d'Espanya està a la Castellana i la seu d'Economia i Finances a la Rambla Catalunya. Ara, per cert, també està en venda.

Saben, que Artur Mas quan era conseller d'Economia a mitjan 90, va estar a punt de dimitir perquè Josep Vilarasau volia crear una entitat amb dues direccions generals cosa que impedia la llei catalana de caixes. Mas li va dir a Pujol que ell o Vilarasau. Imaginin com hagués canviat la història de Catalunya si Pujol hagués triat Vilarasau. A mi m'ho van explicar fa temps, però l'expresident de la Caixa ho explica amb pèls i senyals a les seves memòries (2012).

I els socialistes? El principi de la fi del model català de caixes va començar amb Antoni Castells de conseller. Castells va intentar salvar primer Catalunya Caixa, que era la caixa socialista, amb Caixa Girona, però en fer-se enrere ERC amb les de Manlleu, Sabadell i Terrassa, que fins aleshores havien tingut un funcionament impecable. Ja se sap com van acabar.

Saben quin era el problema de les caixes? Que les caixes érem nosaltres. Els partits van fer servir els seus consells d'administració o les presidències de les entitats -sovint esplèndidament retribuïdes amb sous i dietes- per col·locar els seus. Les caixes han estat un cementiri d'elefants o una jubilació daurada superior fins i tot al Senat, el CAC, l'Oficina Antifrau o el Parlament Europeu. A canvi, a més de préstecs a baix interès per als propis partits, han finançat en alguns casos infraestructures inútils com els aeroports de Castelló o Ciudad Real.

Només recordar que el PSC va posar Narcís Serra al capdavant de Caixa Catalunya. El dia de la seva presentació com a nou president vaig tenir el plaer de fer-li la primera pregunta: si deixaria la seva militància al PSC. Amb tota la sang freda del món em va dir que no calia. I, ben mirat, tenia raó perquè la proximitat a un partit no depèn d'un carnet. M'estalvio parlar d'altres episodis, com quan es va posar sou o va fitxar Adolf Todó perquè necessitaria l'extensió d'una tesi doctoral en comptes de la d'un article d'opinió.

Però la politització de les caixes la practicaven, en més o menys grau, tots els partits: CiU tenia un home de confiança -prestigi acadèmic a banda- com Gabriel Ferraté a Caixa Tarragona i tot un exvicepresident del Parlament la de Girona, Arcadi Calzada. I m'estalvio parlar de Bankia perquè és prou conegut que era la caixa del PP. Fins i tot es barallaven, en públic, pel seu control Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón. El segon, per cert, ha arribat a ministre de Justícia.

Ja ho va dir un dia el llavors president de la Caixa Ricard Fornesa, en una contra de La Vanguardia: "Las cajas catalanas privadas tienen entre sus gestores un 23 por ciento de políticos de diferentes partidos y las públicas, el 50" (1).

Però el pitjor saben què és? La impunitat. Els de Caixa Penedès han anat cap a casa després de tornar les pensions milionàries. L'expresident de Bankia, Miguel Blesa, encara té la barra de dir que "he sufrido mucho en mi vida personal y profesional". Arcadi Calzada fa de tertulià a 8aldia la qual cosa és un cop per al prestigi professional d'un periodista com Josep Cuní i Narcís Serra el vaig veure dimarts, a l'Ecuestre, a la conferència de Pere Navaro assegut al costat de Miguel Suqué Mateu com si no passés res. Si fos jo em faria vergonya sortir de casa.

Jo estic contra de Can Vies, però a la vista dels resultats fins i tot a mi em vénen ganes de de cremar un contenidor. La mort del model català de caixes no va ser accidental, va ser un assassinat.

 

 

(1) Lluís Amiguet: "Mandar no es lograr el cargo, sino el respeto de tu equipo", 8 de maig del 2009

 

 


Web personal

Darrers articles

Elogis

Insults

Twitter



Publicitat

9 Comentaris

Publicitat
#9 aviam si petarà i es morirà de veritat, tant de greix., 16/06/2014 - 20:18

la Caixa diu afart'am i mate'm tot el que vulguis.

#8 Jordi del poble-sec, bcn, 15/06/2014 - 23:30

Amb una mica de cultura financera, sabríeu que el principi de la mort de les caixes d'estalvis va ser pels decrets de liberalització de 1977 i de 1986. A partir d'aquí, les caixes van començar a competir amb els bancs sense la capacitat financera d'augmentar els fons propis d'aquells.

#7 Kropotkin, Vic, 15/06/2014 - 13:01

¿No podrian ser los partidos estelados (CDC, Unio, ERC, ICV, etc.) que obtenían créditos a interés cero o que simplemente no devolvían?

#7.1 pepe 6784, andorra, 15/06/2014 - 15:31

los estelados, los no estelados,los sindicatos, la patronal y las familias clasicas de la oligarquia catalana, mas o menos como en el resto de España.

#6 Ramon, Barcelona, 15/06/2014 - 10:29

La culpa va ser de Madrit! Els banquers catalans, a l'igual que els polítics, són éssers de llum que tot ho farien bé si no fos per Madrit. Sense Madrit la Borsa de BCN ja seria més important que la de Nova York i la Caixa de Guissona mouria més diners que el Bank of America.

#4 Quo vadis?, Bcn, 14/06/2014 - 20:06

Molt bon article. Encara hi ha qui creu que, fins i tot en l'assumpte de les caixes, la culpa també la va tenir Madrid. I no, ens les hem carregat nosaltres solets i pels mateixos motius i defectes de funcionament que a la resta de l'Estat. Amiguismes, endollisme, clientelisme, bombolla, etc...