Potser fa vint anys -l’e-notícies en té setze- que faig informació parlamentària. He vist de tot: els retrets entre Pujol i Carod el 1999, la moció de censura de Maragall el 2001, les acusacions a CiU del 3% el 2005 o fins i tot Piqué dient-li a Maragall que era un “cadàver polític” el 2006. També, per descomptat, batusses parlamentàries. Algunes passades de voltes.
Però mai havia vist una intervenció tan lamentable com la d’Eduardo Reyes d’aquest dijous, el darrer dia del període de sessions. Jo pensava que el Parlament era la representació de la sobirania popular no un casa de barrets ni una taverna ni un manicomi ni un camp de futbol de tercera regional on es pot insultar impúnement l’àrbitre o el contrari.
Perquè Eduardo Reyes -no s’ho perdin: anava sisè per Barcelona, per davant del catedràtic Oriol Amat- en va dir de l’alçada d’un campanar: “A mí me da vergüenza sentir cosas que siento (sic) aquí. Ustedes están aquí para servir al pueblo”, els hi va etzibar d’entrada als diputats de Ciutadans i PPC. Als quals, per cert, jo no he votat mai. Que consti en acta.
Després va impartir ordres: “Ustedes están aquí como yo: para atender". Tot seguit lliçons: “Yo cada día estoy en la calle, hablando con la gente y escuchando sus problemas". I finalment van arribar els insults: “¿De qué van ustedes por la vida? Vayan ustedes de personas, por la vida –de personas. Todos van mintiendo como bellacos”.
Tant que el president del grup parlamentari de Junts pel Sí, Jordi Turull, va haver de sortir en el seu auxili. En pla escuder: “que vostès mentien no és una opinió, és una constatació”. Mentre la presidenta de la cambra, Carme Forcadell, no va ni cridar-li l’atenció. L’incident confirma no només que Forcadell escombra cap a casa, ainó que definitivament li va gran el càrrec.
El fotut és que Eduardo Reyes deu estar tan orgullós de la seva intervenció parlamentària que fins i tot ha penjat el vídeo al seu twitter. Amb franquesa, jo vaig sentir vergonya aliena. No dec ser l’únic perquè tant TV3 com la majoria de diaris -inclosos els més inclinats al procés- han passat de puntetes sobre l’incident.
Un dia ja vaig tenir ocasió de veure’l en acció -ja veu senyor Reyes, jo també faig carrer- en un míting a Martorell durant la campanya electoral. Vaig quedar esparverat. Ell mateix se’n devia adonar que s’havia embalat perquè va admetre que portava unes notes i se les havia passat pel folre. Com aquest dijous: “Como siempre me escribo algo para decir, pero luego me sale aquí decir lo que tengo que decir, que creo que es lo que tengo que hacer, ¿no?”.
En aquell ocasió -era el 12 de setembre del 2015- ja va demostrar les seves habilitats per a la fina oratòria: “nos están jodiendo”, “nos están fastidiando”, “nos consideran un pueblo inculto”, “vamos a hacer el Corredor del Mediterráneo a pico y pala con dos collons”. Estic esperant amb candeletes que comenci.
El propi Mas, que va intervenir a continuació, es va afanyar a dir que ell parlaria amb un “llenguatge diferent” perquè “Eduardo, no te andas con chiquitas”. Però vaig assistir a un fenomen meteorològic peculiar: no és que el llenguatge de Mas se li encomanés a Eduardo Reyes, sinó que el llenguatge d'Eduardo Reyes se li va encomanar a Mas.
El llavors president de la Generalitat en funcions, en efecte, va fer servir expressions com “quina punyeta d’autonomia” o “quin cony de democràcia és aquesta”. No sé pas que els hi ensenyen a l’Aula. Pensava que era una bona escola. Fins i tot s’assemblava ja a Ada Colau: “No volem respectar les leis, nosaltres superarem les lleis”.
L’endemà de les eleccions al Parlament -durant la primera reunió de la candidatura de Junts pel Sí, que van celebrar al Born- vaig aprofitar per preguntar a Eduardo Reyes a què s’havia dedicat abans de dedicar-se a la política. No en vaig treure l’aigua clara. De fet em va dir que tenia una empresa i que havien estat a punt de fer la instal·lació elèctrica d’aquell recinte.
La Vanguardia treia el dia següent la foto i el currículum dels 135 diputats del Parlament (1), un clàssic d’aquest diari -jo he vist uixers de la cambra amb la llista a la mà per identificar els nouvinguts- després de cada convocatòria electoral. Eduardo Reyes hi sortia com “ebenista”.
En fi, em quedo amb l’opinió expressada per un paisà seu, Justo Molinero, en el llibre-entrevista fet amb Oriol Junqueras i que ha permès el seu autor, Saül Gordillo, ser catapultat a la direcció de Catalunya Ràdio (pel que sembla havíem de “desgovernamentalitzar” la Corpo).
El fundador de Ràdio Teletaxi li diu a Junqueras, a boca de canó: “Digues, aquest Eduardo Reyes és un senyor que nosaltres hem posat aquí, que havia tingut sempre un tablao flamenc, un tio de puta mare, i ara resulta que és independentista que parla castellà i ha vist la llum. Il·luminat per l'Esperit Sant” (2). I això que tots dos són de Còrdova. Eduardo Reyes de Còrdova i Molinero de la Vilanueva de Córdoba. Els separen cent quilòmetres
El problema és que el sobiranisme ha generat una fauna especial. Amb tota mena de conversos, espavilats, murris i aprofitats. Gent que van donant lliçons -després de 55 anys a Catalunya Eduardo Reyes s’ha fet indepe, però no ha après català-, que aspiren a una jubilació daurada, a que els hi toqui la loteria o que considera que el procés pot ser el trampolí perfecte per a les seves aspiracions personals o professionals.
Jo no estic en contra dels conversos -tothom té dret a canviar d’opinió- sempre que respectin les idees que deixen enrere amb la mateixa fal·lera que ara assumeixen les noves. Una mica el que va dir el secretari tercer de la Mesa, Joan Josep Nuet, de Catalunya sí que es Pot, durant l’encès debat de dimecres abans de votar-se les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent: “dubteu de les vostres conviccions, com jo dubto de les meves”.
El que passa és que si convertim els adversaris polítics en enemics aquest país acabarà malament. El darrer cop que ho vam fer la cosa va acabar a trets. Era quan mataven gent pels carrers. Només falta una espurna. La revolta dels somriures ha esdevingut darrerament les creus de Vic i l’actuació d’Eduardo Reyes al Parlament. N’hi ha per posar-se a tremolar.
A mi, amb perdó, Eduardo Reyes em recorda una mica la UDEF. Allò que va dir Pujol sobre aquesta unitat policial abans de descobrir-se tots els casos de corrupció: “¿Quién coño es la UDEF?”. Doncs el mateix: Eduardo Reyes no seria una patum mediàtica si tots plegats -Súmate, l’ANC, els mitjans, Esquerra- no l’haguéssim convertit en un personatge públic. El procés sobiranista ha generat un munt de lideratges, sovint efímers. Però amb el temps de tota aquesta gent no en quedarà res. Com a molt una nota a peu de pàgina.
(1) "Més cares noves", 29 de setembre del 2015
(2) "Revoltats", Ara Llibres, Barcelona 2015, pàg. 208
