Publicitat
La Punteta · 16 de Juny de 2014. 09:10h.

XAVIER DEULONDER

Quin futur per al PSC?

Els problemes amb què ara es troba el PSC de greu retrocés electoral i de divisió interna són els mateixos amb què es trobaria CiU si, després del 2012, hagués continuat fidel al seu autonomisme de sempre i pretengués continuar amb el vell sistema del peix al cove, tal com ho intenta Josep Antoni Duran i Lleida amb la seva quimèrica tercera via; per això, no deu ser pas una casualitat que l’anunci de l’inici de la seva retirada hagi coincidit amb la dimissió de Pere Navarro.   

Als partidaris de crear un nou partit socialista d’obediència catalana i favorable al sobiranisme i al dret a decidir, se’ls presenta una molt important dificultat: la d’aconseguir que el seu partit no acabi sent una còpia, gairebé clònica, d’ERC.

Si de col·lectius com ara Avancem, Agrupament i Per Sumar Canviar, sorgís una nova Unió Socialista de Catalunya (USC), els dirigents d’aquest partit com s’ho farien per convèncer la gent que el seu és un projecte diferent del d’ERC? En temps de la II República, la USC, dirigida per Joan Comorera (1894-1958), es distingia del partit de Macià i Companys perquè la USC era un partit marxista defensor de la revolució proletària, mentre que ERC era un partit d’esquerres però que no qüestionava pas el sistema capitalista, és a dir, allò que, avui dia, se’n diu l’economia de mercat; naturalment, aquesta diferenciació ideològica actualment no seria possible, i d’altra banda, un discurs progressista i de centre esquerra és el que ja fa ERC com també, intentar ser més d’esquerres que ERC i posar accent en l’ecologisme els portaria a situar-se dins de l’espai d’ICV o, potser, fins i tot, en el de la CUP.

En el cas que els nous dirigents del PSC —del PSC-PSOE— pretenguin continuar amb el federalisme de Pere Navarro per així distanciar-se tant de l’unionisme radical del PP i de Ciutadans com de l’independentisme, llavors es trobaran amb el problema de la manca de credibilitat del projecte federal; de debò que Pedro Sánchez Pérez-Castejón, Eduardo Madina o José Antonio Pérez Tapias són partidaris d’una Espanya federal i, ja posats, republicana? Segur que té sentit intentar convèncer els participants en les mobilitzacions independentistes de les darreres diades que cal renunciar a ser un estat independent dins d’Europa per conformar-se sent una regió federal d’Espanya, sobretot tenint en compte l’experiència de trenta anys d’autonomia?

Optar per l’unionisme radical de tal manera que l’única diferència entre el PSC —o, més ben dit, el PSOE a Catalunya— i el PP fos l’eix dreta-esquerra, el mateix fet que, a la banda sobiranista, distingeix CiU d’ERC, portaria, d’una banda, a perdre tots els militants, simpatitzants i votants que, simplement, fossin, només, una mica més catalanistes que Carme Chacón, i també a competir amb Ciutadans; en aquest cas, però, els socialistes comptarien amb l’avantatge de tenir una línia directa amb Madrid que el partit d’Albert Rivera no té perquè, malgrat el seu col·laboracionisme, no deixa de ser força política d’àmbit català no supeditada a cap aparell central espanyol.

Com pot veure’s, tot depèn, principalment, de quina postura s’adopti envers el procés independentista català mentre que les qüestions ideològiques i socials passen a segon terme; amb tota seguretat, l’arrel del problema és que si per socialisme hem d’entendre la idea de reformar la societat mitjançant la col·lectivització de l’economia per així arribar a una situació d’igualitarisme. Llavors ens hem de preguntar quin sentit deu tenir que es digui socialista algú que no sigui partidari de col·lectivitzar l’economia; evidentment, el partit de Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba és l’hereu legítim del que, en temps d’Alfons XIII, eren els liberals dinàstics o, en els d’Isabel II, els progressistes, mentre que no té pas res a veure amb el partit de Pablo Iglesias, Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto. I compte que, dient això, no estic pas reivindicant els antics dirigents perquè si una cosa ha demostrat la història del segle xx és que el model col·lectivista és nefast, sinó que em limito a constatar que, en el camp ideològic i social, el PSOE i la USC d’abans de la guerra defensaven uns projectes polítics del tot diferents que els del PSOE i del PSC d’avui dia; per això, potser ni tan sols és lògic que el partit de Felipe González es digui igual que el d’Indalecio Prieto, que, en la seva època, era el dirigent del sector moderat del PSOE.

Publicitat
Publicitat

8 Comentaris

Publicitat
#6 Horacio, bcn, 16/06/2014 - 21:45

El futuro del psC es venderle la sede de Nicaragua a Ciutadans a buen precio.

#5 charlie gordon, País de la Piruleta (radical), 16/06/2014 - 20:55

"Unionisme radical"? No exageres una mica? Unionisme radical seria defensar un centralisme com el de França o Itàlia.

#4 -emilio, a, 16/06/2014 - 15:56

Aquel 6 de octubre Companys en una de sus alocuciones radiofonicas ofreció Barcelona como sede del nuevo gobierno d la Republica. Y Dencás en otra alocución radiofonica exhortaba a la población a sumarse a la huelga revolucionaria "por la Gloria de España".

#4.1 FERRAN, BARCELONA, 16/06/2014 - 16:59

La nueva dirección de ERC, de la mano de los Heribert Barrera y Joan Hortalà antes, pero más a partir de la entrada de Colom en la dirección, dió un giro hacia al independentismo de un partido que no lo fue en sus inicios.

#4.2 FERRAN, BARCELONA, 16/06/2014 - 16:59

La nueva dirección de ERC, de la mano de los Heribert Barrera y Joan Hortalà antes, pero más a partir de la entrada de Colom en la dirección, dió un giro hacia al independentismo de un partido que no lo fue en sus inicios.

#3 FERRAN, BARCELONA, 16/06/2014 - 11:18

la versió catalana de l'aixecament d'Astúries. Es més, aquest aixecament anava contra el nou govern dretà de Madrid, però no contra la unitat d'Espanya.

#2 FERRAN, BARCELONA, 16/06/2014 - 11:17

El PSOE dels nostres dies no té res a veure amb el de la república. Però, de la mateixa manera, tampoc ERC té res a veure amb la república de Companys. Es més, Companys mai va ser independentista, ans al contrari. Es més, l'aixecament del 34 no va tenir una arrel secessionista, sinó que va ser