Quan sigui president de la Generalitat, director de TV3 o simplement cap de personal el primer que faré serà fer fora mil persones de la cadena pública. No riguin, no. En aquest país ja pot passar de tot.
Al capdavall un altre periodista ha arribat a president de la Generalitat -sense ni tan sols ser cap de llista-, una activista social a alcaldessa de Barcelona i una professora de català a presidenta del Parlament.
Amb l’agreujant, en aquest darrer cas, que els seus no la van voler ni d’alcaldable per Sabadell a les eleccions municipals del 2007. Carme Forcadell va abocar aleshores tota la seva energia personal en la Plataforma pel Dret a Decidir, la Comissió de la Dignitat i més tard l’ANC.
Però que no pateixien els veritables treballadors de TV3, els pencaires, la puta base. Començarem pels de dalt: per les estrelles, per l’star system, pels presentadors. Per tots aquells que han posat la seva imatge pública al servei del poder a canvi de presentar un programa, una tertúlia, una canongia, una corresponsalia a Brussel·les o un contracte amb la productora.
Encara recordo Ramon Pellicer entrevistant Artur Mas per Palau el dia de la consulta del 9N. Allò no era una entrevista, era un publireportatge. Pellicer porta massa anys al càrrec perquè amb el tripartit, suposo que per quedar bé, ja va dir que li agradaria donar un dia la victòria de Ségolène Royal encara que després va negar que ho hagués dit. A més, quina vista l'home.
I Toni Cruanyes -tu també, Toni?- afirmant al Telenotíces vespre que a l’alcaldessa de Berga l’havien detinguda per penjar l’estelada a la façana de l’ajuntament. Mentida: la van detenir per no comparèixer davant el jutge els dos cops que la va citar. Li hagués passat a qualsevol.
O el delegat a Madrid, Josep Capella -un altre que porta massa anys al mateix lloc- dient el dia que Francesc Homs va votar amb el PP per a la Mesa del Congrés que era una mostra de “desglaç” entre els dos partits. Desglaç?. La dona de Josep Capella encara treballa al grup parlamentari del PDECAT a Madrid? Com la dona del delegat de l’ACN, per cert?.
Les 'estrelles' de la Corpo. No hi són totes.
Fins ara hi havia un acord tàcit entre el directius de la cadena: quan guanyaven els uns els altres canviaven de càrrec, però no els acomiadaven ni els enviaven a gal·leres. Per aquest procediment el cap d’informatius de Catalunya Ràdio amb CiU, Jaume Peral, el van nomenar primer cap de premsa de la pròpia emissora i després cap de comunicació de TV3.
I al cap de programes, Jordi Català, el van destinar a estudiar les audiències. Devia tenir feina un dia cada tres mesos. Quan CiU va retornar el poder els va repescar: Jaume Peral deu ser tant de confiança que ha arribat a dalt de tot, a director de TV3. Mentre que a Jordi Català el van restituïr com a responsable de programes.
Però això s’ha acabat. Sincerament, se’ls ha de fotre tots a fora. Vostès imaginen Xavi Coral presentant un Telenotícies després d’haver presentat el Divendres, per exemple?. I que consti que, a Sant Joan Despí, deuen haver-hi també magnífics professionals: però desterrats o condemnats a galeres.
En fi, si un cop acomiadats van a la inspecció de treball caldrà només anar amb un vídeo -o un àudio perquè a Catalunya Ràdio deu n’hi do també- perquè el jutge doni tota la raó a l’empresa: no han fet de periodistes, han fet de propagandistes. I, en alguns casos, fins i tot de massatgistes.
El procés ha estat devastador en una cosa: ha trencat el consens polític en aquest país. Abans hi havia l’acord que, manessin uns o els altres, hi havia coses intocables: la immersió, l’himne nacional, l’Onze de Setembre, la Diada, TV3.
Però si Junts pel Sí i la CUP poden plantejar la independència amb només 72 diputats de 135 això vol dir que quan guanyin uns altres -sigui Junqueras, Colau o Arrimadas- podran fer el que vulguin. Al capdavall, per reformar l’Estatut van caldre 90 diputats. I per elegir el Síndic de Greuges només tres cinquenes parts.
El problema de fons és que a Artur Mas, quan va arribar al poder, li van tremolar les cames. Llavors, amb 62 diputats, havia de fer les reformes que aquest país necessitava. També a TV3. Però si fins i tot un exempleat de la casa com Jaume Roures deia aquest dissabte en un article a l’Ara que l’estructura de la cadena és “gegantina”. Roures, per cert, feia La Sexta amb 100 treballadors. TV3 supera amb escreix els 2.000.
Però van preferir deixar Mònica Terribas de directora. La decisó ha estat letal per a la pròpia cadena: Terribas va pactar amb la plantilla rebaixar-se el sou -no es pensin: un 5%- a canvi de no acomiadar ningú. L’Audiència Nacional va sentènciar ara fa dos anys que caldrà pagar els endarrerriments. La direcció busca des de llavors 19 milions d’euros desesperadament. No sap d’on treure'ls.
Per això quan Convergència va posar finalment els seus l'abril del 2012 -amb Brauli Duart al capdavant- s’havia perdut un temps preciós. A banda de difondre l’escala salarial de la cadena i acabar amb el núvol -directius que seguien cobrant per una tasca que ja no feien- ja no va poder fer res més: el novembre d’aquell any va haver-hi eleccions. Amb ERC, TV3 era intocable.
De fet el propi Duart va acabar arraconat pel pacte tàcit ente el conseller de Presidència, Francesc Homs, i els sindicats. En ple procés calia una TV3 ben engreixada. Sense aturades parcials ni reivindicacions salarials. Homs va pactar així amb els mateixos treballadors que van mantenir un dia retingut tot l’equip directiu -òbviament contra la seva voluntat- durant més de vuit hores.
I m’estalviaré de parlar de les famoses portes giratòries perquè la mateixa Mònica Terribas que se’n va anar disparant a tort i a dret -diuen que fins i tot va deixar anar alguna llagrimeta a la comissió de control- la van recuperar després per presentar els Matins de Catalunya Ràdio. Ara l’espai sembla, de vegades, la redacció de l’Ara.
Però Convergència va fer dues coses més. D’una banda posar els seus a tot arreu: els Álvaro, Sanchis, Aira, Sintes, etc. Encara pitjor: hem arribat a veure tertúlies en el que sortien de dos en dos. L'altre dia el col·lega Sergi Fidalgo revelava en un debat que El Nacional rep menys subvencions oficials que e-notícies -senyal també que té menys difusió, segons OJD-, però en canvi José Antich és el tertulià que més surt als Matins.
I, en segon lloc, inundar la graella de suposats programes informatius: l’Entrevista del diumenge, el Mes324, el .Cat. L’excusa era la informació rigorosa (sic), el servei públic, la transparència i tota la pesca, però en el fons l’únic que volien era inundar-nos amb el procés a totes hores.
Com que van per quotes sempre hi ha més sobiranistes que unionistes. A més quan surt un conseller entrevistat el diumenge el matí per TV3 -o per Catalunya Ràdio- te’l repeteixen al Telenotícies migdia i al vespre. L’endemà encara el veus sortint pel 324 -que també ha perdut pistonada: informa més twitter- cada mitja hora. En resum: el procés fins a la sopa.
En fi, el resultat és conegut: TV3 continua sent líder -per quatre centèssimes-, però ha perdut deu punts d’audiència en només uns anys, té una plantilla envellida, és un pou sense fons i necessita una sacsejada professional.
Per això, tard o d’hora, algú haurà de fer les reformes pendents. La culpa serà llavors de Convergència, que no les va fer quan tocava. La situació des de llavors no ha fet més que empitjorar. Com quan no es prenen decisions en el moment oportú. I els mateixos professionals de TV3 -amb el seu silenci- han signat el seu suïcidi.
El sobiranisme -almenys aquest sobiranisme: n’hi ha que encara tenim el cap fred- ha fet un mal immens: com que consideren que la resta de teles són unionistes, TV3 havia de ser no només nacional, sinó nacionalista. Però si segons les enquestes del CEO el país està dividit per la meitat la cadena només representa a una part. Malgrat que la paguen tots.
Un últim detall com explico al vídeo: caldrà despatxar també a tots els que han faltat al respecte al nou president dels Estats Units, Donald Trump. Des de la redacció o com enviats especials. A TV3 encara no saben que va treure 60 milions de vots. I hi ha cròniques que són impròpies no només d’un mitjà de comunicació, sinó sobretot d’un mitjà de comunicació públic.
