Publicitat
La Punteta · 16 de Maig de 2012. 15:04h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Rato, a la cárcel

Hasta ahora tenía una buena imagen de Rodrigo Rato. Al menos hasta el pasado día 10, cuando el Gobierno español se vio obligado a nacionalizar Bankia. Durante la época de Aznar me pareció un ministro de Economía solvente. Comparado con los conocimientos que tenía Zapatero de la economía, tenía la cabeza bien puesta. Incluso aunque, como hemos sabido después, el boom del ladrillo comenzó bajo su mandato.

Quizá influía también el hecho de que Aznar eligió a Rajoy en vez de Rato para que el futuro presidente de Bankia no ver clara la guerra de Irak como reveló entonces El Mundo en una célebre portada. Pero la imagen que yo tenía de Rodrigo Rato se empezó a torcer cuando dimitió antes de tiempo del FMI en una salida jamás contada del todo. Y ahora se ha desmenuzado definitivamente.

El pasado 10 de febrero, durante la última presentación de resultados, aunque afirmaba: "Bankia podrá salir adelante en solitario, sin ayuda pública y sin vender activos estratégicos" (1). Pero la nacionalización nos costará, de momento, 4.500 millones de euros. Y nadie ha explicado de dónde saldrán. Mientras Luis de Guindos, ministro de Economía, aunque aseguraba el pasado viernes que Rato no tenía "ninguna responsabilidad" en la crisis de Bankia (2). ¿Cómo que no? Pero si ha sido presidente desde 2010.

Si repasamos la historia reciente de la entidad hasta su intervención veremos que el PP la utilizó para fusionarla con la mayoría de cajas de autonomías gobernadas por el mismo PP. Salvo Caixa Laietana: Bancaja, Caja de Canarias, Caja de Ávila, Caja Segovia y Caja Rioja (3). A estas alturas es evidente que sufrió un grave problema de indigestión.

Las cifras del grupo dan pavor porque Bankia invirtió unos 51.000 millones en el sector inmobiliario de los que más 31.000 son préstamos previsiblemente de difícil recuperación- y unos 14.000 activos tóxicos entre pisos, suelo y promociones (4). Para entendernos: Bankia es la principal inmobiliaria del Estado. Y no hace falta que les diga cómo están las inmobiliarias. No se vende ni un piso.

Cabe decir que Bankia ya recibió 4.400 millones del FROB, lo que no impidió que el consejo de administración se repartiera siete millones de euros en retribuciones sólo en 2011. Rato tenía un sueldo de dos millones de euros, pero de ahí mojaban también Ricardo Baquero, de CCOO, que cobró 260.000 euros y José Antonio Moral, de IU, 455.000, entre otros (5). Bankia ha financiado operaciones tan curiosas om el fichaje de Cristiano Ronaldo y se ha hecho cargo, entre otras herencias envenenadas, de Terra Mítica o del Banco de Valencia. Este me parece que nos ha costado sólo 1.500 millones.

Por eso, no sé si Rodrigo Rato debería acabar en la cárcel como encabezaba este artículo porque eso lo tiene que dictaminar un juez y, en algunos casos, ni eso: los Albertos siguen en la calle a pesar de la sentencia firme del Supremo. Pero, como mínimo, el fiscal general del Estado debería abrir diligencias a pesar de que a Eduardo Torres-Dulce lo haya nombrado el Gobierno. Los banqueros -y los políticos- no deberían ser intocables.

La verdad es que, con Bankia, han rajado todos. En realidad no han rajado: han mirado hacia otro lado. Por supuesto el gobernador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, un antiguo subordinado de Pedro Solbes (5). Pero el otro día escuchaba a otro consejero, en Catalunya Ràdio, Guillem López Casasnovas, -este es de los nuestros: fue elegido a propuesta de ERC-, y me preguntaba qué hace el también catedrático de la Pompeu.

Por activa o por pasiva, hay más culpables del desastre de Bankia: algunos fueron ministros con Aznar, otros han llegado a ministros con Rajoy o lo fueron con Zapatero -incluso los había que pronosticaban brotes verdes y han acabado espléndidamente recolocadas en la empresa privada-, pero no me extraña que con estas circunstancias se dispare la prima de riesgo y la gente pierda la confianza no sólo en nuestro sistema bancario, sino también en nuestra clase política.

Estoy en contra de los indignados, pero entre Bankia, las preferentes y las hipotecas a raudales me dan ganas de salir a la calle y gritar también contra los bancos aunque sea un firme partidario del uso de la corbata desde que tuvimos aquel consejero primero que no llevaba nunca. De hecho, el tema de Bankia revela también la estrecha relación -en castellano diríamos compadreo- entre las cajas y los partidos políticos. Pero si no espabilan podemos acabar como Grecia: a punto de echarnos del euro y con un país ingobernable.

De la politización de las cajas ya hablaremos otro día porque el tema es demasiado largo, pero de eso tampoco nos salvamos los catalanes. Como dice el dicho bíblico: quien esté libre de pecado que lance la primera piedra. Porque eso de Bankia es muy grande, pero aquí teníamos de presidente de Caixa Catalunya un ex ministro socialista, Narcís Serra (2005-2010), con resultados en cuanto a la gestión de la entidad suficientemente conocidos.

O de presidente de Caixa Girona, Arcadi Calzada, entre 1996 y 2006, por poner el ejemplo de un convergente. A Calzada -que fue también alcalde de Olot, presidente de la Diputación de Girona, de la ACM y ex vicepresidente del Parlamento- tampoco hay constancia de que su partido le haya llamado la atención.

Entre otras cosas creo que se dedicaba a comprar cuadros de su propia galería de arte (6). Un día todavía lo vi dando lecciones de moral en la tertulia de Els Matins de TV3. E incluso tiene publicado un libro sobre "Reconstrucción nacional". Más vale no saber qué pone. Incluso Fèlix Millet pensó en él para una sucesión controlada en el Palau después de que estallara el escándalo (7). Estamos peor de lo que nos dicen, pero también de lo que nos pensamos.

 

 

(1) El País (Iñigo de Barrón): "Rato asegura que Bankia no se fusionará con nadie ni pedirá ayudas al Estado", 11 de febrer del 2012

(2) El Periódico (P.Santos/P.Allendesalazar): "El Govern no impulsarà cap investigació del 'cas Bankia", 12 de maig del 2012

(3) El Periódico (Olga Grau): "La fusió que mai hauria d'haver existit", 8 de maig del 2012

(4) El Periódico (P. Allendesalazar): "La part tòxica de Bankia", 5 de maig del 2012

(5) Ara (Vicenç Moliné): "Els cinc negocis més polèmics i ruïnosos de Bankia" 12 de maig del 2012

(6) El Periódico (Olga Grau): "El silent Banc d'Espanya", 10 de maig del 2012

(7) La Vanguardia: "Arcadi Calzada admite que vendió cuadros a Caixa Girona", 9 de juliol del 2010

(8) Manuel Trallero: "Música celestial. Del (mal) llamado 'caso Millet' a 'caso Palau", Ed. Debate, Barcelona, 2012, pàg 329.

 

 

Un libro sin pelos en la lengua (12 euros):

Contra la Barcelona progre

Críticas y reseñas:

http://www.contralabarcelonaprogre.cat/

También me puedes seguir en Twitter:

@xriusenoticies

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Fins ara tenia una bona imatge de Rodrigo Rato. Almenys fins el passat dia 10, quan el Govern espanyol es va veure obligat a nacionalitzar Bankia. Durant l'època d'Aznar em va semblar un ministre d'Economia solvent. Comparat amb els coneixements que tenia Zapatero de l'economia, tenia el cap ben posat. Fins i tot malgrat que, com hem sabut després, el boom del totxo va començar sota el seu mandat.

Potser hi influïa també el fet que Aznar va triar Rajoy en comptes de Rato perquè el futur president de Bankia no veure clara la guerra d'Iraq com va revelar llavors El Mundo en una cèlebre portada. Però la imatge que jo tenia de Rodrigo Rato es va començar a torçar quan va dimitir abans d'hora de l'FMI en una sortida mai explicada del tot. I ara s'ha esmicolat definitivament.

El passat 10 de febrer, durant la darrera presentació de resultats, encara afirmava: "Bankia podrà sortir endavant en solitari, sense ajuda pública i sense vendre actius estratègics" (1). Però la nacionalització ens costarà, de moment, 4.500 milions d'euros. I ningú no ha explicat d'on sortiran. Mentre Luis de Guindos, ministre d'Economia, encara assegurava divendres passat que Rato no tenia "cap responsabilitat" en la crisi de Bankia (2). Com que no? Però si n'ha estat president des del 2010.

Si repassem la història recent de l'entitat fins a la seva intervenció veurem que el PP la va fer servir per fusionar-la amb la majoria de caixes d'autonomies governades pel mateix PP. Llevat de Caixa Laietana: Bancaja, Caja de Canarias, Caja de Ávila, Caja Segovia i Caja Rioja (3). A hores d'ara és evident que va patir un greu problema d'indigestió.

Les xifres del grup fan feredat perquè Bankia va invertir uns 51.000 milions en el sector immobiliari dels quals més 31.000 són préstecs -previsiblement de difícil recuperació- i uns 14.000 actius tòxics entre pisos, sòl i promocions (4). Per entendre'ns: Bankia és la principal immobiliària de l'Estat. I no cal que els digui com estan les immobiliàries. No es ven ni un pis.

Val a dir que Bankia ja va rebre 4.400 milions del FROB, cosa que no va impedir que el consell d'administració es repartís set milions d'euros en retribucions només el 2011. Rato tenia un sou de dos milions d'euros, però d'aquí en sucaven també Ricardo Baquero, de CCOO, que va cobrar 260.000 euros i José Antonio Moral, d'IU, 455.000, entre d'altres (5). Bankia ha finançat operacions tan curioses om el fitxatge de Cristiano Ronaldo i s'ha fet càrrec, entre d'altres herències enverinades, de Terra Mítica o del Banc de València. Aquest em sembla que ens ha costat només 1.500 milions.

Per això, no sé si Rodrigo Rato hauria d'acabar a la presó com encapçalava aquest article perquè això ho ha dictaminar un jutge i, en alguns casos, ni això: els Albertos continuen al carrer malgrat sentència ferma del Suprem. Però, com a mínim, el fiscal general de l'Estat hauria d'obrir diligències malgrat que a Eduardo Torres-Dulce l'hagi nomenat el Govern. Els banquers -i els polítics- no haurien de ser intocables.

La veritat és que, amb Bankia, han badat tots. En realitat no han badat: han mirat cap a una altra banda. Per descomptat el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, un antic subordinat de Pedro Solbes (5). Però l'altre dia escoltava un altre conseller, a Catalunya Ràdio, Guillem López Casasnovas, -aquest és dels nostres: va ser escollit a proposta d'ERC-, i em preguntava què hi fa el també catedràtic de la Pompeu.

Per activa o per passiva, hi ha més culpables del desastre de Bankia: alguns van ser ministres amb Aznar, altres han arribat a ministres amb Rajoy o ho van ser amb Zapatero -fins i tot n'hi havia que pronosticaven brotes verdes i han acabat esplèndidament recol·locades a l'empresa privada-, però no m'estranya que amb aquests circumstàncies es dispari la prima de risc i la gent perdi la confiança no només en el nostre sistema bancari, sinó també en la nostra classe política.

Estic en contra dels indignats, però entre Bankia, les preferents i les hipoteques a dojo em vénen ganes de sortir al carrer i cridar també contra els bancs encara que sigui un ferm partidari de l'ús de la corbata des que vam tenir aquell conseller primer que no en duia mai. De fet, el tema de Bankia revela també l'estreta relació -en castellà en diríem compadreo- entre les caixes i els partits polítics. Però si no espavilen podem acabar com a Grècia: a punt de fer-nos fora de l'euro i amb un país ingovernable.

De la politització de les caixes ja en parlarem un altre dia perquè el tema és massa llarg, però d'això tampoc no ens en salvem els catalans. Com diu la dita bíblica: qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra. Perquè això de Bankia és molt gros, però aquí teníem de president de Caixa Catalunya un exministre socialista, Narcís Serra (2005-2010), amb resultats pel que fa a la gestió de l'entitat prou coneguts.

O de president de Caixa Girona, Arcadi Calzada, entre el 1996 i el 2006, per posar l'exemple d'un convergent. A Calzada -que va ser també alcalde d'Olot, president de la Diputació de Girona, de l'ACM i exvicepresident del Parlament- tampoc no hi ha constància que el seu partit li hagi picat mai el crustó.

Entre altres coses crec que es dedicava a comprar quadres de la seva pròpia galeria d'art (6). Un dia encara el vaig veure donant lliçons de moral a la tertúlia dels Matins de TV3. I fins i tot té publicat un llibre sobre "Reconstrucció nacional". Més val no saber què hi posa. Fins i tot Fèlix Millet va pensar en ell per a una successió controlada al Palau després que esclatés l'escàndol (7). Estem pitjor del que ens diuen, però també del que ens pensem.

 

 

(1) El País (Iñigo de Barrón): "Rato asegura que Bankia no se fusionará con nadie ni pedirá ayudas al Estado", 11 de febrer del 2012

(2) El Periódico (P.Santos/P.Allendesalazar): "El Govern no impulsarà cap investigació del 'cas Bankia", 12 de maig del 2012

(3) El Periódico (Olga Grau): "La fusió que mai hauria d'haver existit", 8 de maig del 2012

(4) El Periódico (P. Allendesalazar): "La part tòxica de Bankia", 5 de maig del 2012

(5) Ara (Vicenç Moliné): "Els cinc negocis més polèmics i ruïnosos de Bankia" 12 de maig del 2012

(6) El Periódico (Olga Grau): "El silent Banc d'Espanya", 10 de maig del 2012

(7) La Vanguardia: "Arcadi Calzada admite que vendió cuadros a Caixa Girona", 9 de juliol del 2010

(8) Manuel Trallero: "Música celestial. Del (mal) llamado 'caso Millet' a 'caso Palau", Ed. Debate, Barcelona, 2012, pàg 329.

 

 

Un llibre sense pèls a la llengua (12 euros):

Contra la Barcelona progre

Crítiques i ressenyes:

http://www.contralabarcelonaprogre.cat/

També em pots seguir al Twitter:

@xriusenoticies

 

 

Publicitat

8 Comentaris

Publicitat
#6 pepe, andorra, 17/05/2012 - 17:40

por mucho menos empapelaron a Mario Conde, el delincuente ese q se pasea por una cadena pepera de TV, asi q si, no solo se deberia juzgar a Rato, sino a los sociatas de CCM y al pianista Narcis, pero para eso deberian haber juzgado a Pujol en BC. Ellos estan por encima de la ley, banqueros y politic

#5 Ernesto, Barcelona, 17/05/2012 - 12:26

Es pot esperar algun tipus de periodisme d'investigació per part dels mitjans de comunicació catalans? Impossible. Només cal escoltar cada matí el Fuentes o el Basté, o llegir la Vanguardia, el Periódico, l'Ara, etc. Existeix el periodisme lliure a Catalunya? No. Així és molt fàcil governar.

#5.1 Cigronet, SFG, 20/05/2012 - 09:51

Sí senyor. Teniu tota la raó. Subscric el vostre comentari de d'alt a baix.

#4 Ernesto, Barcelona, 17/05/2012 - 12:22

L'article está molt bé. Però, parlant d'una altra cosa, per què no investiguen l'enorme quantitat d'alts càrrecs, assessors, eventuals, etc. que hi ha a la Generalitat i ho publiquen? Per què no miren la quantitat de despeses inútils que es fan? Li asseguro que no caldria fer gaires retallades.

#3 dr, bcn, 17/05/2012 - 11:59

Xavier:
D'aixó s'en diu periodisme d'opinió independent. Felicitats.

Tinguem , emperò, cura en els adjectius. Poden ser més punyents i menys directes, per aixó hi ha la parla.

I fer llegir enter línies és una de les habilitats que han de mostrar els grans periodistes ;)

#2 pepillo, barcelona, 17/05/2012 - 11:21

Rius, ¿cuándo montarás tu paradeta en la Plaza Catalunya o en Sol?