Publicitat
La Punteta · 5 de Juliol de 2017. 13:28h.

JOAN B. GAVALDÀ

Politòleg

Referèndum, declaració i independència

El mapa d'Europa que van conèixer els nostres avis al començament del segle XX, és molt diferent del que ara existeix. En el darrer segle i mig, Europa ha guanyat més de 22 nous Estats. Els darrers van ser Montenegro al 2006 i Kosovo al 2008, on els respectius Parlaments van proclamar la seva independència de Sèrbia.

A principis del 1900 hi havia 24 estats a Europa, en l’actualitat ja són 47. A voltes, molts acadèmics de dret internacional se’ls hi fa la mateixa pregunta: ¿Hi ha lloc a Europa per a un Estat més? Santiago Petschen, professor de dret internacional de la Complutense de Madrid, té una resposta bastant clara: “És clar que sí. Europa és un territori amb moltes consciències nacionals, encara que cal unes convulsions polítiques importants perquè es doni l'escenari”. Altres catedràtics insinuen que aquest escenari es pot produir a Espanya, amb el País Basc i Catalunya; a Bèlgica, amb un estat való i un altre flamenc”.

Des de 1900 fins a la II Guerra Mundial han nascut nous estats com Albània, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Polònia, Iugoslàvia i Txecoslovàquia. Després d’aquesta, Alemanya es va dividir en dos. A finals de la dècada dels 90 el desmembrament de la URSS i de Iugoslàvia va ajudar molt a la variació substancial del mapa europeu. De la primera van sorgir Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïna i Moldàvia. De la segona, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro, Macedònia, Kosovo i Sèrbia. També va haver unions, com les dues Alemanyes; o la divisió pactada de l’antiga Txecoslovàquia, sorgint Eslovàquia i la República Txeca.

Però si parem atenció al naixement dels nous estats a Europa, veiem que existeix un primer gran grup que són fruit de conflictes bèl·lics (Irlanda, Croàcia, etc.); un segon grup com a actes d’autodeterminació (Estònia, Lituània, etc.); i un darrer petit grup com a fruit d’un pacte o d’un referèndum de ratificació d’un acte unilateral del parlament corresponent (República Txeca, Eslovàquia o Kosovo).

Això em fa pensar el que ens deia un professor de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona: “La independència es declara, no es demana”. El propi dret d’autodeterminació ho porta implícit, no es necessita ningú més que el col·lectiu que es vol autodeterminar.

Amb la presentació de la Llei per garantir la celebració del referèndum d’autodeterminació que els grups parlamentaris que donen suport al Govern Català del passat dimarts 4 de juliol se’ns mostra la culminació del full de ruta per a constituir l’Estat català.

L’executiu de Puigdemont ha optat per un referèndum unilateral i segons el resultat d’aquest actuar. Si guanya el NO, convocar inmediatament unes eleccions autonòmiques. Interpreten que és el que demanen els catalans. Si guanya el SÍ, en 48 hores següents proclamar la independència i començar a negociar amb el Regne d’Espanya sota tutel·la internacional els termes de la secessió.

Cal tenir present que una part d’un estat que es vol autodeterminar ho assolirà si el legitima la majoria de la seva ciutadania i no la legalitat de l’estat del que es vol separar. I el subjecte autodeterminat serà un subjecte jurídic internacional si la majoria d’estats el reconeix com a tal. Ergo, perquè un procés d’autodeterminació fructifiqui en un nou estat, només cal legitimació dels ciutadans i reconeixement internacional.

Si guanyés el SÍ en el referèndum de l’1-O només seria possible la proclamació de la República catalana si la majoria dels catalans legitimessin el resultat, acceptant-lo. I en les hores successives estats reconeguts internacionals es pronunciessin avalant els resultats, reconeixent a Catalunya com a subjecte polític internacional de ple dret.

La manera d’actuar de la comunitat internacional davant de proclamacions unilaterals d’independència és intentar definir-se sobre fets consumats perquè no pugui ser acusada d’ingerència en la política interna de l’estat original.

I, per acabar, la darrera reflexió: no existeix un manual de com es constitueix un nou estat. Si consultem la història dels 193 estats membre de l’ONU, veiem que han esdevingut independents per a diferents vies, algunes semblants (guerres), altres dispars, però mai iguals. Catalunya ha optat per un referèndum d’autodeterminació i amb un resultat afirmatiu proclamar la seva independència.

Publicitat
Publicitat

6 Comentaris

Publicitat
#6 Sergi, BCN, 10/07/2017 - 15:27

O sigui, que jo m invento una llei "suprema" perque la onu ho diu i deixo de pagar el ibi i les multes de trànsit,no? Joan fem una cosa, si vols fer un referendum ho pagues tu amb els teus calers però els meus impostos son per sanitat i seguretat no per histories d uns partits politics per tapar corrupcions. Ale

#5 Jordi, Barcelona, 10/07/2017 - 14:57

Deu meu senyor, quanta demagògia que fa servir aquest, esta com un llum, li aconsejo fer algun viatge no només per europa sino per tot el mon, que se li netegi el cap una mica, obrir mires. Menys Puigdemont i TV3 i més sortir de catalunya.

#4 pepe.----, andorra, 06/07/2017 - 15:35

habria q ver si tanto rollo es cierto y es facil, a ver q dicen estos separatas si al dia siguiente Barcelona proclamara su independencia con los mismos argumentos y de la misma manera. Pq esas razones q esgrime, ademas de ser las de los 14 puntos de wilson q fue el q empezo a demoler europa ad maior gloria Yanki, son validas para cualquier territo

#3 pepe.----, andorra, 06/07/2017 - 15:32

una frase clave, en 1900 eran 24 y ahora 47....¿A quien beneficia? ¿Quien en esos inicios de siglo comenzo su politica imperialista? no lo duden, los Estados Unidos de America, q llevan en ese juego desde hace 120 años ¿quien sino impulso la gran guerra para despues llegar como salvador y destrozar aun mas Europa con el tratado de Versalles? USA.

#2 Carlos Gomez, un saudo del sebolla, 06/07/2017 - 00:14

El dia 2 Gavalda, epera al dia 2 d´octubre.

Saps que es el mindfulness ? Doncs aixo.