La Punteta · 18 de Setembre de 2012. 14:04h.

JAUME BORRÀS

Sense Esperanza, esperançats

“Qui fa s’equivoca, qui no fa ja està equivocat”. No podria estar més d’acord amb aquest compendi de nou paraules que defineixen perfectament les actuacions i personalitats de dos referents del Partit Popular espanyol: Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy (ordenats segons característiques dins la frase).

Ahir Esperanza Aguirre presentava la seva dimissió com a presidenta de la Comunitat de Madrid de manera inesperada però amb tot ben lligat (com el seu relleu en mans de l’amic Ignacio González) i quan ha volgut (en el moment d’aplicar les retallades més grans i ser conscient de la dificultat d’aspirar a presidenta del govern).

“La Calderona” madrilenya de la política dels últimes 30 anys, a l'igual que l’actriu del segle XVII de les “corralas madrileñas” (en això la Sra. “Espe” també ha donat la talla amb representacions com les dels mitjons) ha demostrat estimar l’Espanya més dretana de la mateixa forma que “La Calderona” va estimar Felip IV servint-li d’amant i acabar retirada com abadessa al monestir de San Joan Baptista. Es retira de veritat Esperanza o esperarà que l’Abat actual caigui en pecat?

Aguirre ha estat un animal polític dels que no deixen indiferent. Un depredador de la imatge pública, del populisme cap als qui sabia que l’escoltaven i devoradora de majories absolutes. Una administradora de la cosa pública que, a similitud  de Stoitxkov o Hugo Sánchez, omplien a cabassos veneració i menyspreu, ràbia i complaença, amor i odi. De l’ala “aznariana” ha defensat i donat la cara en tot moment per l’Espanya més retrògrada i en blanc i negre.

Jo m’apunto als de la ràbia, el menyspreu i fins i tot en ocasions he fregat l’odi. Cada cop que l’escoltava experimentava malvolença pel seu discurs i posat ( ara mateix recordo els somriures irònics en el tema Eurovegas o la pena de mort pels arquitectes). Ara bé, sempre he preferit aquells que van de cara, no s’amaguen i s’allunyen del doble llenguatge per acontentar a uns i altres. M’identifico amb qui fa sota risc d’equivocar-se abans que amb aquell que no fa. I en això de no actuar, Mariano Rajoy disposa de càtedra.

Amagant el cap sota l’ala i amb la boca tapada dirigeix Espanya cap a una situació insostenible per inacció. El retard en la presentació dels pressupostos, la nota de premsa de les retallades en educació i sanitat, i ara postergant un rescat, que serà si o si, sota la pressió d’unes eleccions basques i gallegues en què el seu partit s’hi juga molt, són pèrdues de temps de considerables conseqüències. Si hi afegim el “no sabe no contesta” sobre la històrica manifestació de l’Onze de Setembre a Catalunya en favor de la independència veiem un líder absolutament mediocre.

La reunió de dijous entre el president del govern espanyol i el català definiria molt millor el full de ruta amb Esperanza Aguirre que amb Rajoy. La primera ens diria contundentment que no; el segon demanarà temps a canvi de quatre xavos que a sobre ens els donarà com a prebenda quan són de justícia. Caurà en la trampa Artur Mas?

Molts avui mostren desencís davant la pèrdua mentre jo exulto d’alegria per perdre-la de vista. Alguns es queden sense Esperanza, d’altres veiem amb més esperança el nostre desig nacional. L’adversari avui és més dèbil. Ara bé, una cosa no treu l’altra: en la lluita contra el càncer, plegats fins a la victòria final.
 
 

Publicitat
Publicitat

1 Comentaris

Publicitat
#1 Mohammed Abdullah, Ceuta (España), 19/09/2012 - 00:22

La incapacidad de muchos secesionistas de articular cualquier argumento sin caer en el pesimo gusto, la mala educacion y el insulto gratuito hacia los españoles mas que irritacion o hartazgo produce ya una enorme ternura intelectual ante una mentalidad tan cateta como miserable....