El conseller de Salut, Antoni Comín, portava una hora i mitja de compareixença en la que havia enlluernat fins i tot els diputats de l'oposició -d'alguna cosa li ha de servir haver estat tertulià habitual- i va acabar dient que quan siguem independents serem com “Suècia, Noruega, Dinamarca, Holanda, Àustria, etc”. Àdhuc se li va escapar Escòcia i va haver d’arreglar-ho a corre-cuita: “Escòcia encara no"
I això que ell mateix havia reconegut que, en matèria de sanitat, tenim un nivell competencial "molt alt". L’oposició -d'Albano Dante a Santi Rodríguez- li va retreure que supedités la millora en la gestió a la independència. Llavors el conseller es va esbravar: "Doncs molt bé, doncs oblidem-nos de la independència: necessito mil milions. Ja està. Necessito mil milions –hem fet els números. Necessito quasi mil milions per reduir les llistes d’espera a una espera mínima, pràcticament nul·la. I això té aquest cost".
La diputada de Junts pel Sí, Montserrat Candini, com no podia ser d’una altra manera, va fer pinya amb el titular de Salut: "sent un Estat, el nostre país disposarà de les eines necessàries per tenir un sistema sanitari millor i més sòlid, podrà oferir unes prestacions de major qualitat i tenir capacitat per abordar i resoldre la majoria de problemes que té actualment plantejats”. Però amb mil milions més fins i tot jo em sento capaç d'acabar amb les llistes d'espera.
El dia anterior -amb la compareixença de la titular de Governació, Meritxell Borràs- també es va viure una situació similar. "Som aquí -va afirmar- per construir un Estat que vetlli pel benestar dels ciutadans i prioritzi la lluita contra les desigualtats, modern, ben gestionat, cohesionat territorialment”. Però ser un país “modern”, “ben gestionat” o “cohesionat” cal esperar a la independència?.
Amb la futura República catalana, en efecte, sembla que no només es complirà la profecia de Francesc Pujols -la de viatjar de franc pel món-, sinó que també tindrem gelat de postre cada dia i un país “on només els petons ens tapin la boca” com encara resa algun cartell de l’ANC. Serem l’hòstia, en definitiva. A mi, tant parlar-ne, em por que no amagui la nostra pròpia incomptència per governar.
A Osona, per exemple, tenen les aigües contaminades per l'excés de nitrats a causa dels purins. Fins i tot a TV3 van dedicar-hi un 30 minuts en el que un dels convidats denunciava la relació professional de l'anterior conseller d'Agricultura amb el sector. No hi ha constància que ningú hagi posat fil a l'agulla de debò en els últims vint anys.
Durant la darrera legislatura de Pujol hi havia tres temes estrella de cada debat de política general: la Catalunya trilingüe, el Sincrotró i el canal Segarra-Garrigues. A hores d'ara l'anglès continua sent una assignatura pendent, el Sincrotró va fent i el Segarra-Garrigues -desviacions pressupostàries a banda- està infrautilitzat. De tot això fa quinze anys.
Per això, de vegades, en un moment de desesperació, em pregunto si en cas d'independència no seríem un estat fallit. Ja saben que Max Weber va afirmar que les minories nacionals privades d'Estat dedicaven tota la seva energia a l'activitat econòmica. I posava com a exemple els polonesos -llavors dividits entre Rússia i Prússia-, els hugonots francesos o els jueus. Tot i que, en aquest darrer cas, es va equivocar perquè amb Estat propi han fet un salt endavant.
Nosaltres, els catalans, encaixàvem en aquesta definició perquè vam fer la revolució industrial amb una sabata i una espardenya. Però no sé si, amb estat propi, ho faríem molt millor. No es pot vendre contínuament que la independència ho curarà tot. Entre d'altres raons perquè estàs creant unes expectatives que després potser no podràs complir. Els diners són importants per governar, però no ho són tot. Com a la vida.
