Una de les millors coses que ha fet l’Exèrcit espanyol des de Lepanto ha estat proposar un museu militar a l’antic edifici del Govern Militar de Barcelona on el menda, per cert, es va xupar moltes guàrdies. Val a dir que vist l’expedient -entre derrotes, pronunciamientos, cops d’estat i guerres civils- tampoc n’hi ha tantes de bones.
A més deuen buscar una utilitat a l’edifici del Portal de la Pau perquè amb la reducció d’efectius a l’exèrcit -el mateix ministre se'n queixava durant la recent Pasqua Militar- no deuen saber què fer-ne. Al peu de les Rambles i al costat del Port, en efecte, té una situació immillorable per captar el turisme estranger si fan un projecte museístic amb cara i ulls.
Però com que, en aquest país, tot el que vingui de l’Exèrcit fa ferum els progres de sempre s’han enfilat per les parets. Tant se val: a mi em sembla una idea collonuda: No podríem tenir aquí un Imperial War Museum com el de Londres? O un Museu de l’Armée com el de París?
I aixo que els francesos, especialment en els seus enfrontaments amb els alemanys, no van guanyar una batalla des de Napoleó. Concretament des de Jena i Auerstädt. Val a dir que els prussians es van agafar la revantxa a Lepizig i sobretot a Waterloo, però sempre he pensat que el nacionalisme alemany -que ens va donar tants disgustos al segle XX- es va covar a les desfetes de Jena i Auerstädt.
Per això un dels retrets que ja li vaig fer a Jordi Hereu -un dia d’aquests reeditaré Contra la Barcelona progre en kindle: amb Xavier Trias encara és vigent- va ser que desmuntés el Museu Militar de Montjuïc i fes la collonada del Centre Internacional per la Pau, que no se sap ben bé que és. Un castell és un castell. Amb canons o sense.
Em sembla que les peces d’artilleria que hi havia al pati d’armes les van enviar a Madrid, esl retrats dels comtes-reis de la Corona d'Aragó a Figueres i la famosa col·lecció de soldadets de plom -amb més de 7.000 peces- no vull ni saber a on. Montjuïc hagués pogut estar el nostre Imperial War Museum encara que, com deia, està més ben situat l’antic Govern Militar.
Per això si jo fos el capità general de Catalunya, Ricardo Álvarez-Espejo, posaria fil a l’agulla. Fins i tot sondejaria l’historiador Francesc Xavier Hernández Cardona, la nostra màxima autoritat en la matèria. L’únic que he vist, fins ara, que hi està a favor.
Pels primmirats i els llepafils, esmentaré que Cardona té una Història militar de Catalunya en quatre volums, Els exèrcits de Catalunya, 1713-1714, o fins i tot Talamanca 1714. Arqueología d'una batalla. Jo sempre que tinc un dubte sobre el present, cosa que passa sovint, consulto la seva Història de Catalunya (Rafael Dalmau, 2006).
Un dels meus llibres de capçalera en la matèra juntament amb la Història de Catalunya d’Albert Balcells o la dels Països Catalans de Josep Maria Salrach. Els historiadors que no venen del marxisme ho han tingut més difícil perquè se’ls reconegués la seva tasca acadèmica i de recerca que els que, de joves, van militar al PSUC.
Som víctimes del què diran i la correcció política també en història, però estic segur que la proposta de crear un museu militar homologable a altres que hi ha a Europa seria ben rebuda per persones tan allunyades del que representa l’Exèrcit a casa nostra com Enric Calpena, Oriol Junqueras -els dos amants de la història- o Jacinto Antón. Antón no ha volgut saber mai més res de l’Exèrcit des que li va tocar fer guàrdia el 23-F al Congrés dels Diputats.
En fi, parafrasejant Clemencau, la història és massa important com per deixar-la només als militars.
