La Punteta · 23 de Gener de 2012. 12:08h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Si jutgem Fraga, hem de jutjar Carrillo

Carod no va brindar ni per la mort de Franco. Llavors era professor de català en una escola i un dels seus alumnes, Xavier Sala i Martín, que amb el temps arribaria a catedràtic d'economia a Columbia, ho explica així en un llibre-entrevista:  "Quan va morir el general Franco, a la classe, els nens ho celebràvem. Ell ens va renyar, ens va demanar que no ho féssim, deia que no s'ha de celebrar la mort de ningú encara que sigui un dictador tan dolent com Franco" (1).

En canvi amb Manuel Fraga no només es va organitzar un brindis a Canaletes -que vam cobrir pel seu interès informatiu- sinó que un cop mort s'ha obert la veda. Per exemple, el conseller nacional d'Esquerra Antoni Garcia -que prové d'Els Verds-, li va retreure al seu bloc "penes de mort, de tortures, de repressió, d'assassinats" i va afirmar que els "dirigents del PSOE i de CiU com el mateix Duran i Lleida" que havien expressat el seu condol "són uns veritables miserables".

Les JERC també van lamentar que "hagi mort sense passar comptes ni haver estat jutjat pels seus crims i per la vinculació directa amb el franquisme" alhora que van considerar que “és una vergonya que Fraga hagi quedat impune per tots els seus actes: ministre de Franco i home fort de la dictadura que tants morts va provocar".

Val a dir que les crítiques de l'esquerra eren compensades, amb escreix, pels elogis des de la dreta: només cal repassar els diaris de Madrid d'aquells dies -gairebé tots sense excepció llevat de Público- o fins i tot algun de Barcelona que ha rebut recentment el Premi Nacional de Comunicació per la seva edició en català: Rajoy va triar La Vanguardia per al seu article necrològic, mentre que Aznar va preferir l'ABC.

La veritat és que Fraga no va ser un sant i diria que, almenys per caràcter, va ser franquista fins l'últim dia. El seu íntim amic Manuel Milián Mestre admetia a TV3 la responsabilitat de Fraga en la mort almenys de Julián Grimau, atès que era ministre d'Informació i Turisme, però no en la de Puig Antich perquè llavors era ambaixador a Londres, tot i que, com se sap, tampoc no va dimitir en senyal de protesta. En el balanç definitiu de víctimes hauríem d'afegir -directament o indirecta- els cinc morts de Vitòria i "uns altres dos a Montejurra" com recordava Gregorio Morán a la seva sabatina d'aquest dissabte.

Però si haguéssim jutjat Manuel Fraga hauríem d'haver jutjat també Santiago Carrillo, un altre dels protagonistes de la Transició, per la massacre de Paracuellos cosa que lamentaria profundament perquè, amb l'Estatut, va ser l'única personalitat de tot Madrid que va donar-hi suport.

Carrillo al·lega a les seves memòries (Planeta, 2005) que no en sabia res: "Tardamos varios días en saber que habían sido interceptados y ejecutados, pero nunca llegamos a saber por quién y en aquel momento ni supimos adónde" (pag. 217). "La verdad es que yo he empezado a oír a hablar de Paracuellos bastantes años más tarde", insisteix més endavant (pàg. 218).

Però costa de creure atès que era el conseller d'Orde Públic i a les guerres, sobretot a les guerres civils, es fan molts disbarats. Al capdavall, el mateix Carrillo s'excusa i explica que els franquistes havien arribat durant el setge de Madrid " a doscientos metros de la cárcel Modelo" (pàg. 217) i que "ya tenían preparadas las cuerdas con que nos iban a arrastar y colgar probablement en la Puerta del Sol".

En el fons la Transició va ser un pacte entre sectors del règim i l'oposició democràtica: obertura a canvi d'amnèsia col·lectiva. Potser ara ens penedim de moltes coses -personalment el que més planyo és el café para todos-, però tots els que vam assistir llavors al procés com a simples ciutadans som conscients que, més d'un cop, va anar d'un pèl i que haguéssim pogut acabar com a Grècia o com a Turquia, que van patir cops d'estat.

Ara sortosament hem oblidat el soroll de sabres perquè els militars estan enfeinats a Afganistan o al Líban, però va haver-hi més de mitja dotzena de conspiracions més enllà de la del 23-F, la que va estar més a prop de triomfar.
També eren anys -potser cal recordar-ho ara que ETA ha deixat les armes- en què l'organització terrorista podia arribar matar més de setanta persones a l'any -la majoria militars o dels cossos i forces de seguretat de l'Estat- la qual cosa tampoc no ajudava a una transició pacífica i tranqui·la.

Sospito que el ressentiment d'alguns sectors polítics i intel·lectuals envers Manuel Fraga té alguna cosa de freudiana: obeeix a la pròpia impotència de l'esquerra per acabar amb la dictadura. Al cap i a la fi, Franco va morir al llit, com va haver recordar Francesc-Marc-Àlvaro en un llibre ara fa uns anys. I Fraga Iribarne -reconvertit en Manuel Fraga- durant la Transició va continuar fent la viu viu durant la democràcia. Amb més entrebancs que èxits, però fins i tot va arribar, un franquista com ell, a ser president de la Xunta de Galícia.



(1) Jordi Graupera: "Converses amb Xavier Sala i Martín". Edicions Dau, Barcelona 2007, pàg 188.

(2) El Mundo publicava  el passat 15 de gener un reportatge sobre "El terror rojo" (Espasa), de l'hispanista britànic Julius Ruiz, la conclusió del qual era que Paracuellos "No fue una reacción popular, sino una acción organizada del Gobierno de la II República".

(3) Francesc Marc-Àlvaro: "Els assassins de Franco", L'Esfera dels Llibres, Barcelona 2005

 

==================================================================

 

Carod no brindó ni por la muerte de Franco. Entonces era profesor de catalán en una escuela y uno de sus alumnos, Xavier Sala i Martín, que con el tiempo llegaría a catedrático de economía en Columbia, lo explica así en un libro-entrevista: "Cuando murió el general Franco, en la clase, los niños lo celebrábamos. Él nos regañó, nos pidió que no lo hiciéramos, decía que no se debe celebrar la muerte de nadie aunque sea un dictador tan malo como Franco "(1).

En cambio con Manuel Fraga no sólo se organizó un brindis en Canaletes -que cubrimos por su interés informativo- sino que una vez muerto se ha abierto la veda. Por ejemplo, el consejero nacional de Esquerra Antonio García -que proviene de Los Verdes-, le reprochó en su blog "penas de muerte, de torturas, de represión, de asesinatos" y afirmó que los "dirigentes del PSOE y de CiU como el mismo Duran i Lleida "que habían expresado su pésame" son unos verdaderos miserables ".

Las JERC también lamentaron que "haya muerto sin rendir cuentas ni haber sido juzgado por sus crímenes y por la vinculación directa con el franquismo" al tiempo que consideraron que "es una vergüenza que Fraga haya quedado impune por todos sus actos: Ministro de Franco y hombre fuerte de la dictadura que tantos muertos provocó ".

Cabe decir que las críticas de la izquierda eran compensadas, con creces, los elogios desde la derecha: basta repasar los diarios de Madrid de aquellos días -casi todos sin excepción salvo Público- o incluso alguno de Barcelona que ha recibido recientemente el Premio Nacional de Comunicación por su edición en catalán: Rajoy eligió La Vanguardia para su artículo necrológico, mientras que Aznar prefirió el ABC.

La verdad es que Fraga no fue un santo y diría que, al menos por carácter, fue franquista hasta el último día. Su íntimo amigo Manuel Milián Mestre admitía en TV3 la responsabilidad de Fraga en la muerte al menos de Julián Grimau, dado que era ministro de Información y Turismo, pero no en la de Puig Antich porque entonces era embajador en Londres, aunque, como se sabe, tampoco dimitió en señal de protesta. En el balance definitivo de víctimas deberíamos añadir directa o indirectamente los cinco muertos de Vitoria y "otros dos en Montejurra" como recordaba Gregorio Morán en su sabatina de este sábado.

Pero si hubiéramos juzgado a Manuel Fraga deberíamos haber juzgado también a Santiago Carrillo, otro de los protagonistas de la Transición, por la masacre de Paracuellos lo que lamentaría profundamente que, con el Estatuto, fue la única personalidad de todo Madrid que lo apoyó.

Carrillo alega en sus memorias (Planeta, 2005) que no sabía nada: "Tardamos varios días en saber que habian sidos interceptados y ejecutados, pero nunca llegamos a saber por quién y en aquel momento ni supimos Adónde" (pag. 217). "La verdad es que yo he empezado a oir a habla de Paracuellos bastantes años más tarde", insiste más adelante (pág. 218).

Pero cuesta creer ya que era el consejero de Orden Público y a las guerras, sobre todo en las guerras civiles, se hacen muchos disparates. Después de todo, el mismo Carrillo se excusa y explica que los franquistas habían llegado durante el asedio de Madrid "a doscientos metros de la cárcel Modelo" (p. 217) y que "ya tenian preparadas las cuerdas con que nos iban en arrastrar y a colgar probablemente en la Puerta del Sol ".

En el fondo la Transición fue un pacto entre sectores del régimen y la oposición democrática: apertura a cambio de amnesia colectiva. Quizás ahora nos arrepentimos de muchas cosas -personalmente lo que más compadezco es el café para todos-, pero todos los que asistimos entonces al proceso como simples ciudadanos somos conscientes de que, más de una vez, fue de poco y que hubiéramos podido acabar como Grecia o como Turquía, que sufrieron golpes de estado.

Ahora afortunadamente hemos olvidado el ruido de sables porque los militares están ocupados en Afganistán o el Líbano, pero hubo más de media docena de conspiraciones más allá de la del 23-F, la que estuvo más cerca de triunfar.
También eran años -quizás hay que recordarlo ahora que ETA ha dejado las armas- en que la organización terrorista podía llegar matar más de setenta personas al año -la mayoría militares o de los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado- lo que tampoco ayudaba a una transición pacífica y tranquila.

Sospecho que el resentimiento de algunos sectores políticos e intelectuales hacia Manuel Fraga tiene algo de freudiano: obedece a la propia impotencia de la izquierda para acabar con la dictadura. Al fin y al cabo, Franco murió en la cama, como recordó Francesc-Marc-Álvaro en un libro hace unos años. Y Fraga Iribarne -reconvertido en Manuel Fraga- durante la Transición fue tirando durante la democracia. Con más problemas que éxitos, pero incluso llegó, un franquista como él, a ser presidente de la Xunta de Galicia.



(1) Jordi Graupera: "Conversaciones con Xavier Sala i Martín". Ediciones Dau, Barcelona 2007, pág 188.

(2) El Mundo publicaba el pasado 15 de enero un reportaje sobre "El terror rojo" (Espasa), del hispanista británico Julius Ruiz, cuya conclusión era que Paracuellos "no fué una reacción popular, sino una acción organizada del Gobierno de la II República ".

(3) Francesc Marc-Álvaro: "Los asesinos de Franco", L'Esfera dels Llibres, Barcelona 2005

Publicitat
Publicitat

52 Comentaris

Publicitat
#18 Manel, Esplugues de Llobregat, 27/01/2012 - 11:58

El que fa rebre subvencions del govern de la Generalitat. Mireu quins articles. I jo li pregunto... vostè pensa que els que porten 70 anys buscant el cadàver d'algun familiar seu afusellat en alguna cuneta siguin del bàndol que siguin els hi importa una merda si jutgen a Carrillo o no?

#17 pepe, andorra, 25/01/2012 - 19:43

y lo peor es q por culpa del frente popular los militares se sublevaron jodiendo un regimen q nos podria haber adelantado 30 años en la historia. Prefiero someterme, como muchos españoles en su momento, Josep Pla por ejemplo, a la dictadura de Franco antes q a la dictadura soviética.

#17.1 Manelic, Terra Baixa, 26/01/2012 - 12:42

En el teu cas no seria sotmetiment sinó "adhesión inquebrantable".

#17.2 MAnel, Esplgues de Llobregat, 27/01/2012 - 11:53

I per això te'n vares anar a Andorra, no pepe? I que hi fas parlant castellà allí? que no saps que la llengua oficial és el català? O es que no saps ni des de quin continent escrius?

#16 Jordi de Bagà, baga, 25/01/2012 - 19:24

No Xavier no. No podem ficar a tothom al mateix sac. Hi ha un incontrolats republicans i un govern feixista que va planificar l'assassinat de l'adversari. En qualsevol cas, des del punt de vista nacional (de catalunya), podem demanar el cap dels que ens van voler suprimir.

#16.1 fart de feixistes, CATALUNYA, 27/01/2012 - 11:40

Totalment d'acord. La violència del bàndol de la República provenia quasi sempre d'uns elements incontrolats que actuaven al marge de les autoritats mentre que al bàndol feixista aquesta era programada des de dalt. No és possible equiparar uns i altres. No és el mateix feixisme o República.

#15 Lluís Companys, Catalunya, 25/01/2012 - 13:41

Personatges com Pío Moa i pamflets ultradretans com Libertad Digital estan duent des de fa temps una campanya de rehabilitació i de neteja del franquisme; potser perque gran part dels quadres dirigents del PP, incloent-hi el seu fundador, provenen d'aquest règim i mai han condemnat la dictadura.

#15.1 pepe, andorra, 25/01/2012 - 19:32

No estar de acuerdo con la versión de la guerra civil q dan los perdedores no es ser de extrema derecha y no estar de acuerdo con la visión de Franco de la izquierda tampoco, ahí q situar las cosas en su contexto y con perspectiva histórica. Extrema derecha es minuto digital por ejemplo.

#15.2 pepe, andorra, 25/01/2012 - 19:45

por cierto, ¿es verdad lo q se decia por la criolla? q Comnpanys pago a unos matones para q asesinaran a los hermanos Badia por un asunto de faldas? muy feo ademas eso de echarle después la culpa a los de la FAI, pero q muy feo.

#14 lluís Companys, Catalunya, 25/01/2012 - 13:35

Personatges podrits d'odi com Pío Moa o pamflets d'extrema dreta com Libertad Digital són els que avui estan duent a terme una vergonyosa campanya de rehabilitació del franquisme. Dir que era el mateix defensar el franquisme que fer-ho per la República és una obscenitat i una falsetat històrica.

#14.1 pepe, andorra, 25/01/2012 - 19:24

El q esta podrido de odio me parece q eres tu, q no soportas q el frente popular perdiera la guerra escondiéndose detrás de las faldas de la república. Es con argumentos y documentacion como se juega en la aventura de la historia y tu solo haces q desacreditar sin dar un solo argumento.

#14.2 pepe, andorra, 25/01/2012 - 19:48

para podridos de odio los q perdieron la guerra por su propia incompetencia cuando lo tenían todo de cara para reprimir la sublevación militar. Y no digas la república di el frente popular escondiéndose detrás de las faldas de la república. Q eso si es una falsedad historica.

#14.3 Lluís Companys, Catalunya, 27/01/2012 - 11:58

"pepe" si a tu t'hagués tocat viure als anys 30 no tinc cap dubte que hauries militat a la Falange Española. Tens la mateixa retòrica que el José Antonio i altres que avui es fan dir "liberales" patrios.