Carod no va brindar ni per la mort de Franco. Llavors era professor de català en una escola i un dels seus alumnes, Xavier Sala i Martín, que amb el temps arribaria a catedràtic d'economia a Columbia, ho explica així en un llibre-entrevista: "Quan va morir el general Franco, a la classe, els nens ho celebràvem. Ell ens va renyar, ens va demanar que no ho féssim, deia que no s'ha de celebrar la mort de ningú encara que sigui un dictador tan dolent com Franco" (1).
En canvi amb Manuel Fraga no només es va organitzar un brindis a Canaletes -que vam cobrir pel seu interès informatiu- sinó que un cop mort s'ha obert la veda. Per exemple, el conseller nacional d'Esquerra Antoni Garcia -que prové d'Els Verds-, li va retreure al seu bloc "penes de mort, de tortures, de repressió, d'assassinats" i va afirmar que els "dirigents del PSOE i de CiU com el mateix Duran i Lleida" que havien expressat el seu condol "són uns veritables miserables".
Les JERC també van lamentar que "hagi mort sense passar comptes ni haver estat jutjat pels seus crims i per la vinculació directa amb el franquisme" alhora que van considerar que “és una vergonya que Fraga hagi quedat impune per tots els seus actes: ministre de Franco i home fort de la dictadura que tants morts va provocar".
Val a dir que les crítiques de l'esquerra eren compensades, amb escreix, pels elogis des de la dreta: només cal repassar els diaris de Madrid d'aquells dies -gairebé tots sense excepció llevat de Público- o fins i tot algun de Barcelona que ha rebut recentment el Premi Nacional de Comunicació per la seva edició en català: Rajoy va triar La Vanguardia per al seu article necrològic, mentre que Aznar va preferir l'ABC.
La veritat és que Fraga no va ser un sant i diria que, almenys per caràcter, va ser franquista fins l'últim dia. El seu íntim amic Manuel Milián Mestre admetia a TV3 la responsabilitat de Fraga en la mort almenys de Julián Grimau, atès que era ministre d'Informació i Turisme, però no en la de Puig Antich perquè llavors era ambaixador a Londres, tot i que, com se sap, tampoc no va dimitir en senyal de protesta. En el balanç definitiu de víctimes hauríem d'afegir -directament o indirecta- els cinc morts de Vitòria i "uns altres dos a Montejurra" com recordava Gregorio Morán a la seva sabatina d'aquest dissabte.
Però si haguéssim jutjat Manuel Fraga hauríem d'haver jutjat també Santiago Carrillo, un altre dels protagonistes de la Transició, per la massacre de Paracuellos cosa que lamentaria profundament perquè, amb l'Estatut, va ser l'única personalitat de tot Madrid que va donar-hi suport.
Carrillo al·lega a les seves memòries (Planeta, 2005) que no en sabia res: "Tardamos varios días en saber que habían sido interceptados y ejecutados, pero nunca llegamos a saber por quién y en aquel momento ni supimos adónde" (pag. 217). "La verdad es que yo he empezado a oír a hablar de Paracuellos bastantes años más tarde", insisteix més endavant (pàg. 218).
Però costa de creure atès que era el conseller d'Orde Públic i a les guerres, sobretot a les guerres civils, es fan molts disbarats. Al capdavall, el mateix Carrillo s'excusa i explica que els franquistes havien arribat durant el setge de Madrid " a doscientos metros de la cárcel Modelo" (pàg. 217) i que "ya tenían preparadas las cuerdas con que nos iban a arrastar y colgar probablement en la Puerta del Sol".
En el fons la Transició va ser un pacte entre sectors del règim i l'oposició democràtica: obertura a canvi d'amnèsia col·lectiva. Potser ara ens penedim de moltes coses -personalment el que més planyo és el café para todos-, però tots els que vam assistir llavors al procés com a simples ciutadans som conscients que, més d'un cop, va anar d'un pèl i que haguéssim pogut acabar com a Grècia o com a Turquia, que van patir cops d'estat.
Ara sortosament hem oblidat el soroll de sabres perquè els militars estan enfeinats a Afganistan o al Líban, però va haver-hi més de mitja dotzena de conspiracions més enllà de la del 23-F, la que va estar més a prop de triomfar.
També eren anys -potser cal recordar-ho ara que ETA ha deixat les armes- en què l'organització terrorista podia arribar matar més de setanta persones a l'any -la majoria militars o dels cossos i forces de seguretat de l'Estat- la qual cosa tampoc no ajudava a una transició pacífica i tranqui·la.
Sospito que el ressentiment d'alguns sectors polítics i intel·lectuals envers Manuel Fraga té alguna cosa de freudiana: obeeix a la pròpia impotència de l'esquerra per acabar amb la dictadura. Al cap i a la fi, Franco va morir al llit, com va haver recordar Francesc-Marc-Àlvaro en un llibre ara fa uns anys. I Fraga Iribarne -reconvertit en Manuel Fraga- durant la Transició va continuar fent la viu viu durant la democràcia. Amb més entrebancs que èxits, però fins i tot va arribar, un franquista com ell, a ser president de la Xunta de Galícia.
(1) Jordi Graupera: "Converses amb Xavier Sala i Martín". Edicions Dau, Barcelona 2007, pàg 188.
(2) El Mundo publicava el passat 15 de gener un reportatge sobre "El terror rojo" (Espasa), de l'hispanista britànic Julius Ruiz, la conclusió del qual era que Paracuellos "No fue una reacción popular, sino una acción organizada del Gobierno de la II República".
(3) Francesc Marc-Àlvaro: "Els assassins de Franco", L'Esfera dels Llibres, Barcelona 2005
==================================================================
Carod no brindó ni por la muerte de Franco. Entonces
era profesor de catalán en una escuela y uno de sus alumnos, Xavier
Sala i Martín, que con el tiempo llegaría a catedrático de economía en
Columbia, lo explica así en un libro-entrevista: "Cuando murió el
general Franco, en la
clase, los niños lo celebrábamos. Él nos regañó, nos pidió que no lo
hiciéramos, decía que no se debe celebrar la muerte de nadie aunque sea un dictador tan malo como Franco "(1).
En
cambio con Manuel Fraga no sólo se organizó un brindis en Canaletes -que
cubrimos por su interés informativo- sino que una vez muerto se ha
abierto la veda. Por
ejemplo, el consejero nacional de Esquerra Antonio García -que proviene
de Los Verdes-, le reprochó en su blog "penas de muerte, de torturas, de
represión, de asesinatos" y afirmó que los "dirigentes del PSOE y de CiU como el mismo Duran i Lleida "que habían expresado su pésame" son unos verdaderos miserables ".
Las
JERC también lamentaron que "haya muerto sin rendir cuentas ni haber
sido juzgado por sus crímenes y por la vinculación directa con el
franquismo" al tiempo que consideraron que "es una vergüenza que Fraga
haya quedado impune por todos sus actos: Ministro de Franco y hombre fuerte de la dictadura que tantos muertos provocó ".
Cabe
decir que las críticas de la izquierda eran compensadas, con creces,
los elogios desde la derecha: basta repasar los diarios de Madrid de
aquellos días -casi todos sin excepción salvo Público- o incluso alguno de
Barcelona que
ha recibido recientemente el Premio Nacional de Comunicación por su
edición en catalán: Rajoy eligió La Vanguardia para su artículo
necrológico, mientras que Aznar prefirió el ABC.
La verdad es que Fraga no fue un santo y diría que, al menos por carácter, fue franquista hasta el último día. Su
íntimo amigo Manuel Milián Mestre admitía en TV3 la responsabilidad de
Fraga en la muerte al menos de Julián Grimau, dado que era ministro de
Información y Turismo, pero no en la de Puig Antich porque entonces era
embajador en Londres, aunque, como se sabe, tampoco dimitió en señal de protesta. En
el balance definitivo de víctimas deberíamos añadir directa o
indirectamente los cinco muertos de Vitoria y "otros dos en Montejurra"
como recordaba Gregorio Morán en su sabatina de este sábado.
Pero
si hubiéramos juzgado a Manuel Fraga deberíamos haber juzgado también a Santiago Carrillo, otro de los protagonistas de la Transición, por la
masacre de Paracuellos lo que lamentaría profundamente que, con el
Estatuto, fue la única personalidad de todo Madrid que lo apoyó.
Carrillo
alega en sus memorias (Planeta, 2005) que no sabía nada: "Tardamos
varios días en saber que habian sidos interceptados y ejecutados, pero
nunca llegamos a saber por quién y en aquel momento ni supimos Adónde"
(pag. 217). "La verdad es que yo he empezado a oir a habla de Paracuellos bastantes años más tarde", insiste más adelante (pág. 218).
Pero
cuesta creer ya que era el consejero de Orden Público y a las guerras,
sobre todo en las guerras civiles, se hacen muchos disparates. Después
de todo, el mismo Carrillo se excusa y explica que los franquistas
habían llegado durante el asedio de Madrid "a doscientos metros de la
cárcel Modelo" (p. 217) y que "ya tenian preparadas las cuerdas con que
nos iban en arrastrar y a colgar probablemente en la Puerta del Sol ".
En
el fondo la Transición fue un pacto entre sectores del régimen y la
oposición democrática: apertura a cambio de amnesia colectiva. Quizás
ahora nos arrepentimos de muchas cosas -personalmente lo que más
compadezco es el café para todos-, pero todos los que asistimos entonces
al proceso como simples ciudadanos somos conscientes de que, más de una
vez, fue de poco y que hubiéramos podido acabar como Grecia o como Turquía, que sufrieron golpes de estado.
Ahora
afortunadamente hemos olvidado el ruido de sables porque los militares
están ocupados en Afganistán o el Líbano, pero hubo más de media docena
de conspiraciones más allá de la del 23-F, la que estuvo más cerca de
triunfar.
También
eran años -quizás hay que recordarlo ahora que ETA ha dejado las
armas- en que la organización terrorista podía llegar matar más de
setenta personas al año -la mayoría militares o de los cuerpos y fuerzas
de seguridad del Estado- lo que tampoco ayudaba a una transición pacífica y tranquila.
Sospecho
que el resentimiento de algunos sectores políticos e intelectuales
hacia Manuel Fraga tiene algo de freudiano: obedece a la propia
impotencia de la izquierda para acabar con la dictadura. Al fin y al cabo, Franco murió en la cama, como recordó Francesc-Marc-Álvaro en un libro hace unos años. Y Fraga Iribarne -reconvertido en Manuel Fraga- durante la Transición fue tirando durante la democracia. Con más problemas que éxitos, pero incluso llegó, un franquista como él, a ser presidente de la Xunta de Galicia.
(1) Jordi Graupera: "Conversaciones con Xavier Sala i Martín". Ediciones Dau, Barcelona 2007, pág 188.
(2)
El Mundo publicaba el pasado 15 de enero un reportaje sobre "El terror
rojo" (Espasa), del hispanista británico Julius Ruiz, cuya conclusión
era que Paracuellos "no fué una reacción popular, sino una acción
organizada del Gobierno de la II República ".
(3) Francesc Marc-Álvaro: "Los asesinos de Franco", L'Esfera dels Llibres, Barcelona 2005