Al final sí que hi haurà fractura social. L’expressió crec que que la va encunyar el ministre de l’Interior, Jorge Fernández, després que una respectable senyora d’uns 60 anys li digués “fill de puta, fascista i cabró” quan se’l va trobar, l’abril de l’any passat, per un carrer de Barcelona. Però com que el ministre de l’Interior és un fatxa del PP més d’un devia pensar que la senyora tenia raó.
La veritat és que, al darrer ple del Parlament abans de les vacances, hi havia un bon rotllo. Deu ser l’estiu, l’onada de calor, l'excitació de les hormones. Jo no havia vist mai tot un president de la Generalitat -i en porto quatre- dient-li “ignorant” al líder d’un grup de l’oposició. Encara que fos el de Ciutadans, Albert Rivera. http://backoffice.e-noticies.com/punteta/alta/?id=95936
Si Rivera ho aprofita seran no sé quants vots a la resta d’Estat a les properes eleccions generals. Ja m’imagino l’eslogan: “El hombre al que insultó Artur Mas”. No caldrà ni que surti despullat. Però a partir d’ara el prestigi de l’escola Aula ha caigut en picat perquè Mas era, en teoria, un exalumne modèlic. Els de l’Aula no eren aquells que no perdien mai les formes?.
Artur Mas fa temps que no és el que era. Almenys en les sessions de control. Ahir se’l notava tens. Fins i tot sense reflexos parlamentaris. Rivera li va retreure que deixi la Generalitat amb 64.000 milions de deute -ha duplicat el del tripartit en quatre anys- i el president va picar l’ham perquè va reconèixer que era “cert”.
“És bastant més gran que no pas el que era fa quatre anys i mig”, va admetre sense embuts. I en comptes de dir que la culpa és d'Espanya -l’Espanya ens escanya de Mas-Colell- ho va atribuir al “dèficit públic”. Com si ell no hi tingués res a veure.
L’esmentat Andreu Mas-Colell, per la seva banda, li va dir a un diputat del PP, José Antonio Coto, que li provocava “nàusees”. De fet, es van afanyar a trucar-me de la conselleria per dir que, en realitat, no li provocava nàusees el diputat en qüestió, sinó “les seves intervencions”. Però, amb franquesa, tampoc hi veig tanta diferència.
La frase exacta és: “les seves intervencions, en això té èxit, aconsegueixen crear-me una certa cosa a l’estómac, una cosa que s’assembla a nàusees. I l’únic desig que em genera és el desig d’acabar amb això d’una vegada per totes”. Al conseller, de vegades, se li nota que té ganes de plegar i tornar a la Pompeu.
Però vostès creuen que tot un titular d’Economia i Finances, al que acaben de fer doctor honoris causa per la Universitat de Chicago, pot dir estirabots com aquest en seu parlamentària?. A Mas-Colell -com a Núria de Gispert- el paper de hooligan no li va. Si ets un savi no vagis de boix noi per la vida.
Fa temps un dirigent socialista em va dir que no podíem nomenar catedràtics d’economia de consellers. Crec que ho deia també per Antoni Castells, però amb Mas-Colell va encertar de ple. Dilluns passat proposava aliar-se amb Madrid per negociar el nou finançament autonòmic just un parell d’hores abans que assistís a l’acte de presentació de la candidatura Junts pel sí, aquella que ens ha de dur a la independència.
Ja ho deia Raül Romeva: "anem a totes". Però aleshores què hem de negociar?. Quina poca confiança en les pròpies possibilitats. Moral de victòria. Segur que, d'altra banda, el senyor Coto li donarà un cop de mà amb la nova presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes. En el fons, té mèrit treure de polleguera un conseller com Mascu quan només tens 29 anys.
Tot plegat amb la inestimable col·laboració de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, que està intentant de totes totes anar a la llista. Iceta va resumir l'estat d'ànim en una expressió militar digna de Full Metal Jacket, la pel·lícula de Kubrick sobre Vietnam. Perquè, en efecte, allò semblava o una caserna o un parvulari més que una cambra legislativa.
A Mas, al final, no li sortiran els números si n’ha de posar tres de Demòcrates de Catalunya: Rigol? De Gispert? Castellà?. En tot cas, que pensin els actuals diputats de Convergència -el Lluís Guinó, l’Àlex Moga, el Xavier Cima, etc.- que per cada un que posin de fora és un de menys de dintre. Oi que m’entenen?. A més: quants vots poden aportar els escindits d’Unió?.
Abans, a l’últim ple de l’any, acababa amb nadales. Convergència les havia cantat -sota la batuta de la consellera Rigau, en sóc testimoni- fins i tot amb el tripartit. I l’històric de Convergència Jaume Camps -al que tampoc imagino votant Romeva, per cert- encara n’havia organitzat de més grosses. Havien perdut el Govern, però no el sentit de l’humor. Ara això seria impossible. Fa anys que ja no es canten. Laïcisme a part.
Jo, ja ho saben, crec que Catalunya té dret a l’autodeterminació, a la independència, al que faci falta. Només faltaria. Tampoc podem deixar de banda les nostres legítimes aspiracions perquè ara hi ha mal rotllo. Però potser que reconeguem d’una vegada que el país s’ha dividit per la meitat. La gent va amb cara d'emprenyada pel carrer. Salta de seguida. Som un país de restrenyits.
L’altre dia, un expert en matèria d’humor com Carles Sans, publicava un article a El Periódico (1) en el que explicava que feia uns dies estava en un sopar a l’aire lliure en un lloc tranquil, envoltat de pins, i a un dels presents se li va acudir treure “el tema de la llengua i el procés”. Van acabar tots emprenytats “fins que, en el seu punt àlgid, el propietari del restaurant va tancar i ens va enviar a casa”.
I Xavier Sardà, al que fa temps li han penjat la llufa de mal català, descrivia una experiència similar mesos enrera. Un dia, baixant de l’AVE a l’estació de Sants, una senyora li va etzibar: “Sardà... no estimes a Catalunya!”. En aquest cas era una “senyora gran, rodona i prototípica”. Que no fos la mateixa que va insultar Jorge Fernández. Davant la cara de sorpresa del periodista la dona va insistir: “¡Sí, sí... ¡No estimes a Catalunya!” (2).
Encara sort que el procés havia de ser una “festa de la democràcia”, una cosa “festiva i alegre”. Malament rai si comencem a repartir carnets de catalanitat. Així sí que no ens en sortirem.
(1) “¡Collons de procés", 10 de juliol del 2015
(2) “¡Sardà, no estimes Catalunya!”, 12 d'abril del 2015
