El president de la Generalita afirmava al 16 de juliol del 2010 durant el ple del Parlament sobre la sentència de l’Estatut: “S’ha d'encetar un nou camí. Costarà una mica més, costarà una mica menys, però s'ha d'encetar un nou camí. “Ara bé, com? -afegia-. Aquest nou camí no pot ser el dels últims trenta anys, ha de ser un camí que es faci evitant al màxim les fractures socials dintre de Catalunya. Crec que aquest és un bé a preservar" (1)
Personalment, quan el ministre de l’Interior, Jorge Fernández, va dir que hi havia “fractura social” després d’un incident a Barcelona vaig pensar que exagerava. Tanmateix ara sembla que és una evidència. Qui no ha anat, en efecte, a un berenar, un dinar, un sopar familar en el que els plats han estat a punt de sortir volant?.
Carles Sans explicava un dia en un article a El Periódico (2) que, durant les vacances, estava sopant amb uns amics quan a un dels presents -un “insensat”, diu- se li va acudir esmentar el tema de la llengua i el procés”. Va acabar com el rosari de l’Aurora: el propietari del restaurant va tancar l’establiment i els va “enviar tots a casa”.
Amb tot això vull dir que Catalunya hauria d’aparcar les seves reivindicacions en nom de la cohesió social?. No, per descomptat. Catalunya té dret a l’autodeterminació i, si es guanya, a la independència. Però tampoc hauríem d’amagar el cap sota l’ala.
I em temo que el president de la Generalitat té una part de responsabilitat en tot plegat. No pel procés en si, sinó perquè en la seva compareixença al Parlament del passat 2 de setembre -aquella que havia d’explicar la convocatòria electoral i va acabar parlant d’un registre policial- va dir una frase molt delicada: “El diumenge 27 al vespre, quan hi hagi el recompte, es comptaran sís i es comptaran nos; es comptaran diputades i diputats a favor del sí i diputades i diputats a favor del no”.
Mas apel·lava aíxi al vot útil sobiranista. Legítimament des d’un punt de vista electoral -fins i tot encara que fos en seu parlamentària-, però com a president de país estava dividint els catalans en bons i dolents. No només ficava a l’altra banda els partits decididament en contra del procés -com el PPC i Ciutadans- sino també els partidaris de la tercera via com el PSC o fins i tot Unió. No feia cap distinció.
Per això Carme Chacón el va replicar a la Festa de la Rosa: “Todo aquel que no votemos por la independencia votamos por Aznar”. “Toma ya” se li va escapar. L’exministra va aprofitar l’avinentesa per recordar que “li van votar dues investidures”. La segona, amb Xavier Trias de president del grup de CiU a Madrid, no calia per cert perquè el PP havia aconseguit majoria absoluta.
De fet, els de Junts pel Sí fan una altra trampa, també lògica des d’un punt de vista electoral, però arriscada: insisteixen que ells són els demòcrates perquè estan a favor del dret a decidir. Però això situa tots els altres a l’altre cantó.
Ens agradi o no el PP o Ciutadans són partits demòcrates. I pel que fa a PSC, Unió o Catalunya sí que es Pot alguns dels seus dirigents van patir presó amb Franco. Anem en compte perque la no-democràcia és la dictadura.
El problema és que, en certa maner, hem forçat la màquina. Això explica la tensió al carrer. Mai el sobiranisme ha superat el 50% a Catalunya. Ni tan sols en els baròmetres del CEO. El màxim assolit, el novembre del 2013, va ser del 45,2%, però des de llavors va començar a baixar. El desembre de l'any passat era del 36,2% i el febrer del 39,1%.
Segurament amb la Diada ha tornat a pujar i els debats moderats per Mònica Terribas també han ajudat. En general, els mitjans públics de la Generalitat han contribuït a vendre que és un sentiment majoritari. Encara que, en la meva opinió, més aviat han provocat un efecte feedback. Ho veurem el proper 27-S. Però si no és suficientment majoritari el país, en efecte, haurà quedat partit per la meitat.
(1) Francesc Homs: “Dret a Decidir. Estació Concert”, Editorial Base, Barcelona 2010, pàg 85
(2) "Collons de procés", 10 de juliol del 2015
(3) Baròmetre 1ª onada del 2015, pàg. 54
