El sobiranisme s’ha fotut dos trets al peu en una setmana. Per això se'l pot batejar així en honor del primogènit de la Infanta Elena i Jaime de Marichalar -el nom complet del qual és Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y Borbón- que aquell 9 de abril de 2012 es va disparar un tret al peu. Aparentment de forma accidental.
Quan Napoleó va ordenar el segrest i posterior execució del Duc d’Enghien (1804) -un familiar dels Borbons que vivia a Alemanya a pocs quilòmetres de la frontera francesa- Fouché li va dir aquella frase que ha passat a la història: “C’est pire qu'un crime. C'est une faute”. “És pitjor que un crim, és un error”.
Doncs el Manifest Koiné, que proposa el català com a única llengua oficial en cas d’independència, també em sembla pitjor que un error, em sembla directament una cagada.
Per dos motius: primer perquè cau en aquella vell hàbit de caçar la pell de l’ós abans de caçar-lo. Amb altres paraules: no diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat. Aquí estem debatent sobre les llengues o el sexe les àngels quan tot just s’han creat les ponències conjuntes que, en teoria, ens han de dur a la independència.
En segon lloc perquè és una manera com qualsevol altra de fer amics quan diu, entre d’altres coses, que es va utilitzar la immigració “com a instrument involuntari de colonització lingüística”. Ara que els col·legues de Súmate -que romanen en silenci sobre el cas, per cert- vagin a fer campanya al Baix Llobregat o al Barcelonès amb el manifest a la mà. A veure què diuen els tres milions de catalans fills de la immigració dels anys 60 i 70.
L'altre error és el llibre que, amb tant d’encert, ha publicat Viena Edicions “Perles catalanes” amb la relació de catalans bons i dolents. Llàstima perquè jo pensava que era una editorial seriosa -han traduït Proust- i a la seva web es venen amb els valors de “professionalitat, rigor i eficàcia”.
En aquest cas és el típic exercici dividir la història entre bons i dolents. L'habitual recurs de repartir carnets de catalanitat. Encara que els propis autors asseguren que aborden el tema amb “unes gotes d’humor” i que l'obra “no és ben bé una llibre d’història”.
L’apartat final és un poti-poti on s’hi barreja Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras i Arcadi Espada amb socialistes com Josep Borrell i Carme Chacón o catalanistes -suposo que no els hi negarem aquesta condició- com Miquel Roca i Duran i Lleida. Duran és un “col·laboracionista assenyat” i Roca un “home ben integrat a l’Imperi”. En fi, han fet més per Catalunya i la cultura catalana alguns dels inclosos en el llibre -com Josep Pla- que els tres autors: Salvador Avià, Jordi Avià i Joan-Marc Passada.
Divendres passat els companys de RTVE-Catalunya van cometre la gosadia -avui el repeteixen a les 19.30- de convidar-me al programa Aquí parlem, que presenta Lluís Falgàs. El col·lega Quico Sallés va dir que calia eixamplar la “base social” del procés. Encara? vaig pensar de cop i volta. Amb els dos exemples esmentats s’entén perfectament perquè el sobiranisme no ha superat mai el 50%. Som-hi: tirar-se pedres al propi terrat és una activitat tan legítima com qualsevol altre.
