Publicitat
La Punteta · 30 de Març de 2015. 07:43h.

XAVIER DEULONDER

Sobre les llengües oficials

Un col·lectiu de membres de l’entitat espanyolista Societat Civil Catalana (SCC) impulsa una llei de llengües oficials la qual propone hacer del catalán, el gallego y el vasco lenguas oficiales del Estado, junto con el español. Si estic al corrent d’aquesta iniciativa és perquè he llegit l’article El catalán es también una lengua española que Mercè Vilarrubias ha publicat al diari digital Crónica global, portantveu de l’unionisme català, és a dir, de l’espanyolisme nostrat; les cites en castellà que ací faig procedeixen sempre de l’article de Vilarrubias.

En primer lloc, cal celebrar que una entitat que té com a president un admirador de Blas Piñar com ho és Josep Ramon Bosch faci una proposta com aquesta, tan allunyada de l’esperit del difunt dirigent de Fuerza Nueva (FN) i del també difunt caudillo. Per cert, en els medis de FN a Catalunya també s’hi va moure l’ex-dirigent de PxC Josep Anglada, segur que Bosch i Anglada no van arribar mai a conèixer-se?

Vist el títol de l’article i la frase que n’he citat, és evident que, per a Vilarrubias, el català és una llengua espanyola però, tanmateix, hi ha una altra llengua que, ja de per sí, és l’espanyol; així doncs, podem preparar-nos per veure com, en els seus esquemes ideològics, totes les llengües de l’Estat —ja sabem quin— són iguals però n’hi ha una —el español— de més igual que les altres; al capdavall, tal com els seus noms ho indiquen, el catalán, el gallego y el vasco són llengües d’unes determinades regions mentre que el español és la llengua d’Espanya. Doncs bé, jo també tinc una proposta sobre les llengües d’Espanya, la qual, molt em temo, no acabarà de fer el pes als militants i simpatitzants de SCC.

En el que avui dia és el territori de l’Estat espanyol, es parlen quatre llengües diferents: el castellà, el català, el gallec i l’euskera, les quals, per això, són llengües espanyoles, i, per tant, és incorrecte donar-li el nom d’espanyol a cap d’aquestes quatre llengües; naturalment, si l’actual Espanya abastés tot el territori que segons l’article 10 de la Constitució de 1812 formava el territori espanyol, de llengües espanyoles n’hi hauria moltes més perquè també ho serien el guaraní, l’aimarà, el quítxua, el nàhuatl, el maia, etc, igual com la història també hauria pogut evolucionar de tal manera que, avui dia, el portuguès fos també una llengua espanyola. Partint, doncs, d’aquesta base, el castellà, el català, el gallec i l’euskera haurien de ser oficials de l’Estat en peu d’igualtat a tot arreu del territori espanyol, mentre que cada regió o comunitat autònoma hauria de ser totalment lliure de poder decidir quina és la seva llengua pròpia i emprendre les polítiques necessàries ja sigui per normalitzar-la o bé per mantenir-ne la normalització, entenent per normalització que la llengua reconeguda com a pròpia d’aquell territori sigui del tot útil i necessària per viure-hi i treballar-hi sense que hi calgués aprendre cap altra llengua, espanyola o no; per entendre’ns, que una persona que sabés el català però no pas el castellà no tingués cap problema d’integració social a Barcelona, igual com a Madrid no en té cap qui sàpiga el castellà però no pas el català.

Admès això, coincideixo del tot amb Vilarrubias que haurien de ser possibles certes coses com ara dirigirse oralmente y por escrito a los organismos estatales en catalán, gallego y vasco [i castellà], (ii) la disponibilidad de todos los documentos e impresos importantes en estas lenguas (iii) su presencia en actos y ceremonias de Estado (iv) la obligación de rotular el exterior de todos los edificios estatales en las otras lenguas españolas [jo ací diria en totes les llengües espanyoles perquè no accepto pas que n’hi hagi cap que sigui “l’espanyol”] (v) posibilidad de hablar en todas las lenguas españolas en el Congreso y en todas las actividades del Senado (vi) catálogos permanentes en las cuatro lenguas en los todos los museos estatales. Ara bé, a mi tot això no em resoldria cap problema mentre continués trobant-me que a Catalunya, el País Valencià i les Illes, la llengua predominant continués sent-ho el castellà, és a dir, la llengua que Vilarrubias anomena sempre español, el coneixement de la qual, a hores d’ara, resulta imprescindible per viure i treballar en qualsevol d’aquests territoris.

Els impulsors d’aquesta nova llei de llengües oficials pretenen desarmar el catalanisme prenent-li l’exclusiva en la reivindicació del català endegant a Espanya un discurso y una práctica de integración de todas las lenguas españolas, el catalán, el vasco y el gallego, junto con el español [el castellà]; un reconocimiento simbólico de ellas [simbòlic, i gràcies]; una actitud de cercanía y complicidad hacia ellas y sus hablantes. Este es el posicionamiento de un Estado moderno, abierto e inclusivo, que acepta y reconoce la realidad de la diversidad lingüística del país y es capaz de orientarla hacia la convivencia y el interés ciudadano. El cas, però, és que a mi em sembla que la plena integració del català dins del discurs nacional espanyol només s’aconseguiria amb la meva proposta, i és precisament la convicció que mai no serà assumida per Espanya, la qual no té cap intenció d’abjurar de la identificació entre castellà i espanyol allò que, en l’aspecte lingüístic, legitima l’independentisme. Tal com ja ens ho podem figurar, per a Vilarrubias és anatema la idea que en qualsevol regió d’Espanya la llengua predominant no hi sigui el español.

A SCC, no li deu importar gaire que el castellà s’hagi fet espanyol mitjançant tot un procés d’imposicions, persecució i repressió de les altres llengües del territori espanyol; això és com si a algú no li importés si el cotxe que porto el tinc perquè l’he comprat o bé perquè l’he robat. Ara que hi penso, s’ho ha plantejat mai Vilarrubias com és que, avui dia, en una determinada part de Catalunya la llengua que hi predomina en comptes del español és el francès?


Publicitat
Publicitat

8 Comentaris

Publicitat
#6 pepe, andorra, 31/03/2015 - 21:44

Parece un concurso para ver a quien se le va mas la olla, una cosa son las lenguas de España y otra el español. De la misma forma q una cosa son las lenguas de Francia y otra el frances o las lenguas de Italia y el Italiano. Como si el catalan no se hubiese impuesto a sangre y fuego en Baleare o Val

#5 karkamal, La Marca Hispànica, 31/03/2015 - 13:12

No val la pena discutir tota la antiargumentació d'aquest indocumentat. No sap ni fer-se les trampes en solitari. Jo sempre li dic que es un paio molt pesat i avorrit. Escriu uns articles q em penso q només els llegeixo jo i quatre masoques més. No entenc com el Xavier Rius encara el manté per aqui.

#4 Iñigo, Salou, 30/03/2015 - 21:00

A este no le compréis ni una moto nueva, hace trampas hasta en el solitario

#3 Juan, Sabadell, 30/03/2015 - 14:18

Parece como si no nos importara que el latín fue impuesto a sangre y fuego por los romanos a los catalanes de la época, y ahora reverenciamos una de sus lenguas romances.

#3.1 Jonoacceptometàforesincorrectes Andproudofit, Barcelona (España), 30/03/2015 - 18:38

Es más: el catalán también se impuso a la fuerza en las islas Baleares y en Valencia y en la propia Cat. (especialmente la "Catalunya nova" que fue reconquistada a los musulmanes en fecha relativamente tardía).

Si aceptamos la metáfora de la "moto robada" tendremos que aplicarla a CUALQUIER lengua.

#2 Alwix, Barcelona, 30/03/2015 - 12:11

Aquesta frase és genial, dins d'un ja brillant article: " això és com si a algú no li importés si el cotxe que porto el tinc perquè l?he comprat o bé perquè l?he robat. " Li agafo amb el seu permís. Continuí denunciant que l'emperador va despullat.

#2.1 Jonoacceptometàforesincorrectes Andproudofit, Barcelona (España), 30/03/2015 - 18:34

Què tindrà que veure el robatori d'un vehicle amb l'expansió de les llengües?

L'anglès avui dia és la llengua universal. És possible, fins i tot, que la resta de llengües acabin desapareixent i només quedi l'anglesa. També hi aplicarem la metàfora de la moto robada??