Vaig ser dels primers en criticar la foto de Núria de Gispert vestida de fada a la contraporada d'El País, cosa a la que no s'haguessin atrevit a fer -ni de bruixot- cap dels seus il·lustres predecessors: Barrera, Coll i Alentorn, Xicoy, Reventós, Rigol o Ernest Benach.
També en fer-nos ressò de la contractació de familiars, fet sobre el que -per cert- encara no ha donat explicacions. I al darrer míting final de CiU -les imatges ho demostren- vaig preguntar-li si la presidenta del Parlament -el segon càrrec institucional del país- havia d'estar en un míting de partit encara que fos el seu partit. Em va dir que sí, clar.
De fet, Núria de Gispert em deu tenir clissat des de la seva època de consellera de Justícia perquè entre el juny i l'agost del 1996 vaig publicar una sèrie d'informacions -consultables a l'hemeroteca de El Mundo- sobre l'adjudicació irregular que va fer aquest departament a una empresa per instal·lar tot el sistema de seguretat de la llavors nova presó de Lleida: un contracte de més de 500 milions de pessetes.
L'empresa en qüestió no només va rebre l'adjudicació a dit, sinó que va obtenir un benefici de més de 200 milions en una sola operació, va assessorar en tot el procés i ni tan sols tenia el corresponent permís per operar com empresa de seguretat, entre d'altres pesumptes irregularitats. Però era propietat del fill d'un conegut empresari israelià amic de Jordi Pujol -i sobret del seu pare- des dels temps de Banca Catalana.
Explico tot això amb pèls i senyals abans que cap solidari m'acusi d'estar a sou de la Mesa del Parlament. L'altra dia una companya de Ràdio l'Hospitalet ja em va retreure d'estar al servei d'Unió per haver elogiat Núria Marín, de les millors alcaldesses que té actualment el PSC. I això que vaig ser també el primer periodista en informar del cas Treball. Ni els explico les hòsties que vaig rebre. Faig sevir expressament aquest mot perquè llavors dirigia la conselleria un partit demòcrata-cristià. Vostès ja m'entenen.
Però, en política, no es poden perdre mai les formes i Alfons López Tena i Uriel Bertran -deixo de banda Toni Strubell- ho han fet amb escreix. Ja ho vaig dir un dia: tenia moltes esperandes dipositades en Solidaritat però, de mica en mica, s'han anat esvaint.
En un país amb 615.000 aturats -SI puja la xifra fins a 724.000 perquè fan servir l'Enquesta de Població Activa- han aconseguit entre tots plegats que el Parlament doni una imatge de pati d'escola. La desafecció neix en sessions parlamentàries com las d'aquests dos darrers dies.
Després de més de vint anys de dedicar-me al periodisme, i una quinzena d'anys al periodisme parlamentari, sóc molt crític amb el funcionament de la nostra classe política en general i del nostre Parlament en particular. N'he vist de tots colors: enxufisme, sobresous, dietes, recol·locacions, favors, amiguisme, etc.
Però, malgrat tot, és el meu Parlament. Com Montilla, malgrat les crítiques quan era president i ara que és senador, era el meu president. Potser Espanya ens roba, però els catalans fem el ridícul. De vegades sembla que tota l'estratègia política de Solidaritat es basi en la voluntat de sortir als diaris peti qui petit, en dir-la com més grossa millor.
La velocitat hauria d'estar renyida amb la política i ambdós diputats van embalats. Tinc la sensació que, amb la seva actitud, intenten fer-se un forat en el panorama polític i mediàtic, sobretot perquè dintre de tres anys -només tres anys- no tindran Joan Laporta com a ganxo electoral.
Però l'estirabot -com acampar al Parc de la Ciutadella- només fan que malmetre una mica més la imatge de l'independentisme prou malmesa perquè, més enllà d'enquestes i manifestacions, amb números a la mà ha reculat de 23 diputats a 14 en una sola legislatura.
La política necessita lideratges forts o partits sòlids. No m'acabo de creure que l'actitud de López Tena i Uriel Bertran al Parlament rebi el vist-i-plau de tots els militants de Solidaritat. I aquest partit, com qualsevol altre formació política, té els seus òrgans -la direcció o el consell nacional- per aprovar o criticar estratègies com aquesta.
Només les eleccions del 2014 podran dir si aquesta estratègia és correcta o no, però SI ha passat ja dels 102.000 vost a les eleccions al Parlament (3,29%) a 32.000 vots (1,11%) a les municipals amb nomes 48 regidors. No van entrar ni a Barcelona. I a les generals és veritat que no van arribar a un acord amb Esquerra -no m'estranya vista l'evolució- però també que no tenien prou força per presentar-se sols.
Un independentista seriós com Salvador Cardús va escriure un llibre ("El camí de la independència", La Campana, 2010) en el que defensava la necessitat d'un "independentisme madur". "Un independentisme ben educat -afirmava-: amable i cordial; capaç de comunicar bé -de somriure i de mirar als ulls-; endreçat en les formes; emocionalment estable; tendre i benhumorat; ben parlat (sí: ben parlat)" (pàg. 66). No cal dir res més. Em venen ganes de regalar-ne un parell d'exemplars a López Tena i Uriel Bertran al proper ple del Parlament.
XAVIER RIUS
Solidaritat, així no
¡A por ellos!
30 Comentaris
Espanya ens roba ens insulta i ens maltracta i vostè senyor Rius creu que desprès de mes 25anys de democràcia encara no ho podem dir-ho, no és un insult és una reivindicació.
Sr. Xavier Rius Què vol dir quan diu que "potser Espanya ens roba"? "potser" no senyor! SEGUR QUE ESPANYA ENS ROBA. Això ja esta més que demostrat, sembla mentida que encara es perdi temps a discutir l'evident, SEGUR sr. Rius, SEGUR que ens roba i molt.
Els mitjans de Catalunya, sotmesos a CIU, donen més importància a un insult, que al fet, gravíssim, que en el nostre Parlament, la presidenta - fada, vagi contra la llibertat d'expressió.
un insult es posar de presidenta del parlament una persona que no ens representa,ni tan sols ens defensa dels atacs espanyolistes.
cada dia hem de pencar com a burros per a pagar 3000@ any de quota espanyola per als espanyols.
3000@ cada any per català d'espoli
endavant SI,ja tinc ganes de votar-vos
La resposta era desacatar la vergonyosa prohibició a instàncies de Ciutadans i a partir d'ara dir, a cada intervenció, que Espanya ens roba. Però no l'insult personal. Sobretot, quan aquest insult no s'adreça mai a les mamarratxades similars protagonitzades per ministres sociates de quota.
Caure en l'insult personal té el contrasentit afegit que serà la púrria de les purriasses qui l'assumirà: els botiflers -sobretot els sociates-, oficialment i hipòcrita condemnaran l'insult però en els fòrums d'internet es referiran per sistema com a mamarratxa a la Presidenta del Parlament.
Osona espolia el Barcelonès. Lladres!!!!!!!!!!!!!!!
Ximpleries com la d'en Manolo també s'han de poder dir al Parlament. Sempre i quan hi hagi prou ximples que votin un partit de sonats que les tingui en programa, s'entén. La prohibició és una vergonya nacional i democràtica i Núria de Gispert hauria de rectificar.
Espanya ens roba. Res de potser: ens roba. I encara que no ens robés, només faltaria que qui ho pensa no pugui dir-ho al Parlament igual que hi ha qui diu que Catalunya no és ni ha estat mai nació. La prohibició és una vergonya. Que un lamentable insult personal desviï l'atenció és una pena.
Lleida, Tarragona i Girona ens roben. Res de potser: ens roben. Els de la rica Barcelona no ens ho mereixem; uns són pagesos i altres varem fer la revolució industrial. Catalunya és un invent de fora de Barcelona per espoliar-nos, és una farsa: Independéncia per Barcelona! Barcelona lliure!
Massa suat, Libre. Massa recurrent. Tu digues-me un sol cas, un de sol, que l'autodeterminació s'hagi plantejat o fet a nivell subnacional. Ja no diguem a nivell local. I segona, tu no et preocupis que, quan siguem lliures, prou que ens ocuparem d'equilibrar, vertebrar, cohesionar.
