Publicitat
La Punteta · 10 de Novembre de 2016. 09:20h.

FERNANDO SÁNCHEZ COSTA

Sorpreses del passat

Monument als Voluntaris Catalans

 

 

Dedicat a Gabriel Rufián, per a qui tot és sempre absolutament blanc o negre

 

No hi ha dia ni plenari en què no aparegui. El franquisme i el seu record està a punt de superar el Procés independentista en l’inventari de temes recurrents en la nostra vida política. Estem tramitat simultàniament tres lleis de memòria històrica en la cambra catalana. Gabriel Rufián utilitza Franco i el feixisme com un comodí per qualsevol tema i discussió. Els comuns han tret a passejar i han plantat davant del Born uns monuments que van servir per enaltir el Règim.

No voldria deixar passar aquest boom memorialístic per exposar un fet històric poc conegut, que enllaça també amb el Parc de la Ciutadella. M’estic referint al monument als Voluntaris Catalans, situat a pocs metres del Parlament. Aquesta escultura, dissenyada per honorar els catalans que van lluitar amb els aliats durant la Primera Guerra Mundial, va ser inaugurada el 14 de juliol del 1936 per l’alcalde Pi i Sunyer, el conseller republicà Ventura Gassol i el cònsul de França.

L’acte d’inauguració va acabar amb el cant dels Segadors, l’himne de Riego, la Marsellesa i un dinar al Ritz a càrrec del consolat de França. És difícil, però, que els líders catalans tinguessin el cap en els plats del convit. Just quan el dinar acabava començava a Madrid l’enterrament de José Calvo Sotelo. En aquest clima enrarit, els dirigents polítics van voler fer d’aquell monument un crit de pau en un ambient latent de conflicte civil. En paraules de Pi i Sunyer, l’escultura començava una abraçada, un gest de fraternitat per damunt de fronteres i guerres.

Tanmateix, el monument no havia tingut sempre aquest ressò pacífic. Quinze anys enrere, quan es van donar les primeres passes per a la seva execució, havia estat fortament criticat pels pacifistes barcelonins. De fet, el debat sobre el monument al consistori barceloní va suposar una veritable explosió als rengles d’Esquerra Republicana. La discussió municipal es va celebrar al novembre del 1933, poques setmanes després d’un fort conflicte intern entre diversos sectors d’Esquerra Republica.

Les actes d’aquella sessió ens revelen un debat extraordinari i apassionat entre republicans sobre la guerra i el pacifisme, el nacionalisme i l’internacionlisme. Josep Bertran de Quintana, furibund anticlerical i conegut pacifista que havia anat a les llistes d’ERC, va mostrar-se del tot contrari a un monument que considerava contrari a la “fraternitat humana”, va fer un al·legat pacifista i es va oposar a tota mena de retòrica nacionalista. El cap del grup d’ERC, Joan Casanovas, va defensar la legitimitat de la guerra en determinats casos, “perquè no són les paraules apostòliques les que defensen els pobles. Amb la paraula no hi ha prou per a la defensa de la llibertat i la fraternitat”. 

El plenari es va anar engrescant. El regidor Jové, membre de la UGT, va explicar que era “militarista i dictador, perquè en aquest sentit crec que s’han manifestat els socialistes”. En el rerefons del debat hi havia la discussió que hi havia hagut setmanes enrere a ERC sobre les Joventuts d’Estat Català i els seus escamots. Precisament el to i les actituds d’aquests escamots havien desencadenat la ruptura entre els sectors de l’Opinió i d’Estat Català, amb l’expulsió d’ERC dels principals representants del sector de l’Opinió, d’esquerra burgesa. Pocs dies abans de la discussió del monument, el plenari de Barcelona havia reprovat les joventuts d’Estat Català per la seva desfilada pels carrers de la ciutat.

Així, sense embuts, un dels regidors expulsats d’ERC, membre del sector de l’Opinió, va aixecar-se i va proclamar davant del plenari que “avui no hi ha cap ciutadà a Catalunya que tingui el menor dubte sobre el feixisme de les joventuts d’Estat Català”. Finalment, però, l’estàtua va ser aprovada, tot i que s’acabaria canviant la inscripció i acabarien desapareixent alguns símbols de ressonàncies bèl·liques.

He volgut explicar aquest episodi perquè cada cop que passo per davant del monument em ve al cap aquesta discussió abrandada. I he volgut posar per escrit aquest apunt històric per demanar només una mica més de prudència a alguns dirigents que pontifiquen constantment sobre el passat sense haver-hi aprofundit gaire. Des de la tribuna del Parlament he tingut ocasió de condemnar clarament la dictadura franquista i de demanar una millor reparació per a les seves víctimes. Però és convenient recordar també que els universos de la memòria són molt extensos i que la història té una cartografia difícil de pintar només en blanc i negre. En Xavier Domènech, que ve del trotskisme i coneix bé la història, ho sap perfectament.

Ni la història ni la política es poden reduir a 140 caracters. Aquells que ho veuen tot claríssim, aquells puritans ideològics que fustiguen sense pietat els seus adversaris, acostumen a ser víctimes un dia de la seva intransigència. Víctimes de la seva exigència populista i de la veritat universal del mirall. Que ho preguntin, sinó, a tants líders de Podem.

 

Fernando Sánchez Costa

Diputat del PPC al Parlament de Catalunya

http://fernandosanchezcosta.net/

 

 

 

Publicitat
Publicitat

1 Comentaris

Publicitat
#1 Ganxet, Reus, 17/11/2016 - 20:54

Bon escrit però crec que per part del PP seria d'agrair que d'una vegada condemnés els anys de dictadura franquista. Donat que va ser fundat per gent que va donar suport a aquesta dictadura crec que és el mínim que es pot demanar a un partit que es considera demòcrata.