En certa manera Spanair és una metàfora del país: ens pensàvem que érem collonuts i, al final, l’aventura empresarial va acabar amb un forat de més de 500 milions. La broma, en efecte, va costar 145 milions a la Generalitat, 73 a l’Ajuntament de Barcelona, 25 a la Fira, 16 a Turisme de Barcelona i 4,6 a Catalana d’Iniciatives.
Per això, el que m’ha fet més gràcia en l’apertura del judici oral d'aquest dimarts ha estat Ferran Soriano dient que la culpa de tot era de la Gene. Tant de bo m’equivoqui, però això d’Spanair acabarà com el primer judici del cas Palau o el setge al Parlament: en no res. Tothom està interessat a tapar l’afer. Començant pel propi Govern català.
Personalment vaig pensar que no tenia cap futur el mateix dia de la presentació en un acte solemne a les escales de la Cambra de Barcelona, un altre padrí del projecte. L’únic empresari que vaig poder reconèixer entre la multitud va ser Carles Tusquets, de Fibanc-Mediolanum, que estava a l’última filera.
La resta eren tots polítics -Xavier Trias, Jordi Portabella, Jordi Williams, etc.- o patums de la societat civil: Miquel Valls (Cambra de Barcelona) o Josep González (Pimec). Ja ho va dir el popular Alberto Fernández després de la fallida: “el problema de Spanair és que hi havia polítics que volien exercir d'empresaris”.
L’estratègia era ben clara: posar al capdavant del projecte una cara coneguda -tot un exvicepresident del Barça, Ferran Soriano-; engreixar la companyia al màxim; i acabar venent-la a Qatar Airlines o a la xinesa HNA. Al capdavall, Soriano havia passat a la història per haver encunyat l'expressió de “cercle virtuós”, digne d’una novel·la de García Márquez. Això sí li van posar un sou digne de multinacional: 300.000 euros anuals. I llàstima que no va quedar mai clar qui va encarregar a aquella agència de detectius, Intelligence Bureau, espiar altres directius del Barça.
Però de debò la gent pensa que els suecs de SAS eren rucs? Perquè van vendre una companyia aèria -que a més sortia d’una tragèdia amb més de 150 víctimes mortals- per un euro. Només cal recordar que un altre dels cervells de l’operació va ser l’empresari Joan Gaspart. Busquin a Google com té Gaspart l’imperi hoteler.
El maig del 2010 encara van fer una campanya de publicitat -amb anuncis a doble plana a La Vanguardia, entre d'altres mitjans- per explicar que enllaçaven Barcelona amb Singapur, Varsòvia o Toronto. "Ja connectem -deia el text- Barcelona directament amb 55 ciutats i amb més de 1.000 gràcies a la nostra xarxa. I cada dia, més destins".
Dos anys després d’aquella campanya, va fer fallida sense avisar el gener del 2012. La companyia simplement va informar, en un comunicat, que els seus avions deixaven d'enlairar-se. A terra es van quedar 300.000 passatgers i, sense feina, uns 2.600 treballadors.
Per això, segurament la millor definició de Spanair l'havia feta dos anys abans el conseller delegat de Ryanair, Michael O’Leary, en una entrevista a La Vanguardia el 5 de setembre del 2010: “Spanair es un desastre”. “Nosotros -va afegir- no la consideramos nuestro competidor, tampoco a Vueling. Para competir con nosotros ambos tendrían que bajar mucho sus tarifas, pero no creo que lo hagan; no pueden”.
M’estalvio d’explicar altres episodis com quan Esquerra va suggerir canviar el nom pel de CatAir perquè això de Spanair tenia reminiscències hispàniques. Com quan van criticar que la Generalitat invertís a Olé, aquell buscador creat per Pep Vallés que després va vendre a Telefònica, perquè els recordava també als toros. Encara sort que s’havien de repintar tots els avions i al final ho van deixar córrer.
En el fons, Spanair -com el Palau de la Música o el Liceu- demostra que la burgesia catalana ja no dóna més de si. Havia de ser la companyia de bandera catalana per convertir el Prat en un veritable aeroport internacional i, al final, ha esdevingut un altre fiasco empresarial. Spanair, sense fons públics, no tenia futur.
