El comiat d'Artur Mas aquest dissabte em va semblar tan fred que vaig ser el primer en aplaudir. Després s’hi van apuntar la seva dona, l’Helena, i la resta d’alts càrrecs assegut a primera fila: Jordi Vilajoana (Presidència), Josep Martí (Comunicació), Joan Vidal de Ciurana (Oficina de Presidència) i Joan Maria Piqué (premsa).
Qui m’havia de dir a mi -que sempre he criticat els col·legues d’esport que aplaudeixen les estrelles de futbol que es retiren- que acabaria fent de claca. Però no hi havia cap conseller, cap dirigent de Convergència o d’Esquerra.
El comiat, en tot cas, va ser impecable. Per una vegada que volia felicitar el president en comptes de fer una pregunta cabrona i Joan Maria Piqué no em va donar la paraula.
Tant se val, fa patxoca un president que es pot acomiadar en català, castellà -una sola pregunta: les companyes d’Antena 3 i Telecinco s’ho van haver de partir- anglès i francès. Mas va sortir amb millor cara de la que havia entrat. Com si s’hagués tret un pes de sobre. Descomprimit.
A més, ha fet tots els papers de l’auca. Llevat del balcó de la Plaça Sant Jaume -on va sortir Zapatero el 2003: allò va ser la maledicció del tripartit- l’he vist comparèixer a la Sala Gòtica -a una banda i a l’altra-, a la Sala Torres García com aquest dissabte i, per descomptat, a la sala de premsa. Cal reconèixer que, davant els mitjans, sempre ha donat la cara. Sovint en rodes de premsa de més d'hora i mitja.
Però siguem francs: Mas no se’n va per voluntat pròpia, se’n va abans no el facin fora. Més val marxar ara per la porta gran que perdre les eleccions el proper mes de març i haver de sortir per la petita. Encara que digués que “faig aquest servei perquè tinc present l'interès del país”.
Convergència, en efecte, no es podia permetre el risc d’anar a unes eleccions anticipades. I la CUP ho sabia. Han quedat quarts a les darreres eleccions generals i tot feia preveure -suposo que deuen tenir enquestes- que el 6-M seria una desfeta de les que fan història. No sé si a l’alçada de la d’UCD del 1982, però en tot cas èpica.
Al capdavall, CDC ha anat retardant la crisi: primer es van empescar Junts pel Sí, després Democràcia i Llibertat. I ara?. Josep Rull ja va anunciar que concorrerien, en el cas d’haver de fer-ho, amb les seves pròpies sigles. Cremades pel cas Pujol o pel presumpte 3%.
A més, ERC ja els va guanyar per primer cop a les europees. I Colau a Trias a les municipals, entre d’altres ajuntaments que també han perdut. Esquerra tampoc estava per renovar Junts pel Sí. A les generals van anar cadascú per la seva. Encara recorodo la roda de premsa de Marta Rovira i el mateix Rull, al recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau, dient que anirien separats per “maximitzar l’espai electoral” un mes després d’haver anat junts.
Tampoc tinc clar que Mas, a punt de fer 59 anys el proper 31 d’aquest mes, encarni la necessària “renovació” de Convergència. Però si és així té una feina immensa. CDC, ara que definitivament no hi ha eleccions, ha de celebrar el seu congrés el proper mes de març.
I, durant tot aquest temps, Mas tampoc ha preparat la successió. Ara, és evident que Carles Puigdemont ha esdevingut l’hereu in pectore en detriment d’altres col·laboradors més propers (Rull, Turull, Homs, Gordó, Munté).
Convergència ha entrat, en tot, cas en el hiperespacio. Com la nau de Han Solo a la Guerra de les Gal·làxies. Jo sempre em preguntava com és que no xocava contra un meteorit quan sortia de la velocitat de la llum. Ara ja no hi ha volta enrera, però entren en una dimensió desconeguda.
Què diran si, en 18 mesos, no som independents?. Si la independència no surt bé, en definitiva. Què diran Gabriel Rufián i Joan Tardà si, a les properes eleccions, es tornen a presentar? Perquè, en teoria, aquestes són les últimes. Què dirà el jutge Vidal si no aconsegueix tancar el Senat?.
El procés, en tot cas, està com estava. Només cali llegir les planes d’opinió d’El Punt- Avui d’aquest diumenge per adonar-se’n que ha estat una injecció de moral: “Ànims, Puigdemont”, “La darrera finta”, “El nou lideratge”, “Un gran gest”, “Tornem-hi”, “Invencibles”, “Ara sí”.
Però la realitat és que encara hi ha 63 diputats del Parlament de 135 que estan en contra de la famosa desconnexió. Sembla tan difícil poder tirar endavant una independència exprès ara com abans. En canvi, torna a haver-hi la sensació que tot està fet. Que tot plegat serà un pur tràmit administratiu.
En fi, amb procés o sense, amb Mas o amb Puigdemont, el govern el que ha de fer és governar. Mas no ha fet res -llevat la Llei de Transparència- en la darrera legislatura més enllà de dedicar-se amb cos i ànima a la transició nacional, que era també una manera de tapar l’escassa obra de govern.
El nou president de la Generalitat no pot supeditar-ho tot a la independència perquè, en plena revolució digital, el temps passa més de pressa i la resta de països no esperaran a veure què fan els catalans.
Els que tenen la immensa paciència de seguir-me ja saben que la meva teoria personal que aquest país porta pràcticament quinze anys perdent el temps. L’última legislatura de Pujol només va servir per preparar l’aterratge de Mas. Maragall es va embolicar amb la reforma de l’Estatut.
La legislatura de Montilla va venir marcada pel finançament -quan hagués hagut de ser al revés: primer el finançament i després l’Estatut- i amb Mas primer va ser el pacte fiscal i després el procés. Catalunya té dret a la independència. Sí, però en política no pots plantejar batalles que no pots guanyar. Mas acaba d’aprendre la lliçó.
