Poc després que el Titanic s’enfonsés aquella fatídica nit del 14 d’abril del 1912, l’escriptor Joseph Conrad -versió anglesa de Józef Teodor Konrad Korzeniowski- va escriure unes reflexions sobre la tragèdia a l’English Review (1) on afirmava, cito en castellà, que “la talla es, hasta cierto punto, un elemento de fragilidad. Cuanto mayor es un buque más delicadamente ha de ser tratado” (pàg 36).
El vaixell, en efecte, tenia una llargada de 269 metres, pesava 53.000 tones i navegava a una velocitat de 22,5 nusos (41,7 km/h) en el moment de l’impacte. Quan va aparèixer aquell maleït iceberg de més de 30 metres d’alçada, a 500 metres de distància, ja no tenia marge de maniobra. Era un nit freda i boirosa. Van morir 1.517 persones
Conrad -conegut per Lord Jim (1900) o El cor de les tenebres (1902), entre d’altres orbres- sabia de què parlava. Havia nascut el 1857 a Berdičev, un poble de l’actual Ucraïna i s’havia dedicat a la navegació fins el 1894, quan va penjar les botes per dedicar-se full time a la literatura. Mai més ben dit.
En certa manera Mas és com el Titanic: ja no pot variar el rumb. El també escriptor Valentí Puig va publicar un article a El País el 2013 (2) en el que afirmava que la nit electoral del 2012, quan va passar de 62 a 50 diputats, li va faltar “cintura política y finezza”.
No dic que hagués hagut dimitir, al capdavall havia guanyat. Però potser hagués hagut de sortir i fer com Felipe González el 1993: “He entendido el mensaje”. Felipe va guanyar aquelles eleccions pels pèls: 159 escons enfront els 141 de José María Aznar. A les següents, les de 1996, ja va perdre. Llavors va ser una “dulce derrota”.
D’ençà d’aleshores cada elecció ha estat un toc d’alerta per a CiU. A les europees van perdre per primer cop a Catalunya: ERC va assolir 594.000 vots i la federació 548.000. Mentre que a les municipals -després de la pèrdua emblemàtica de Barcelona- s'han consolat treient pit. Han guanyat les eleccions amb 660.000 vots per davant d’Esquerra (510.000). Però, en termes percentuals (21,4%) és el segon pitjor resultat des del 1979 quan van treure un 19%.
Per què? Per mi que Mas que ha confós el procés sobiranista amb una partida de poker. Jo hi entenc menys que Gerard Piqué, que pel que sembla és un jugador expert, però fins i tot en aquest cas sé que és un joc jeràrquic: una parella és menys que un trio i un trio menys que una escala. Així fins a color, full, poker i escala reial, que és el súmmum.
Doncs bé, en certa manera, Artur Mas ha anat apujant l’aposta a l’espera de la reacció de Madrid, que no ha arribat mai. En la meva opinió, Rajoy s’equivoca, clar: els problemes -també el problema catalán- cal agafar-los per les banyes. Però ja se sap com és el líder del PP: li costa prendre decisions. Tres setmanes després de la patacada del 27-S encara no ha fet cap remodelació ni de govern ni de partit. I, des d’un punt de vista estricte de partit, Mas s'ha ficat en un cul de sac.
Perquè, també al poker, tard o d’hora cal ensenyar les cartes. No es pot anar tota la vida de farol. La prova definitiva d'aquesta teoria són les seves darreres declaracions al Corriere della Sera, el passat dia 7, quan va afirmar que "tinc al meu calaix sempre a punt la declaració unilateral d'independència".
Dos dies després, un company de l’Agència Efe, Jordi Font, li va preguntar al conseller Homs en la roda de premsa dels dimarts. El portaveu del Govern va fugir d'estudi com va poder: que no hi havia novetats en el tema. La culpa semblava com sempre de la premsa, que pregunta determinats temes. Espero, de debò, que li hagi provat el viatge a Senegal perquè si no patirem en aquest tram final de la legislatura. Això s'assembla cada vegada més al tripartit.
En el fons, no hi ha res que li agradaria més al president Mas que poder-se aferrar a una oferta de Madrid amb cara i ulls. En un lloc tan idoni com les jornades del Cercle d’Economia a Sitges, el passat 28 de maig, va llançar aquest missatge a Rajoy quan va demanar "una solució que després sigui acceptada pel poble de Catalunya".
En certa manera, ja que començàvem parlant del Titanic, demanava un salvavides. Sobretot ara que, per fer front a Podemos, el PP està disposat a pactar fins i tot amb el diable. Però a tres mesos d’unes eleccions al Parlament i a cinc d’unes eleccions generals sembla difícil que Mariano Rajoy mogui peça. Probablement veurem l'impacte final contra l'iceberg. No hi ha temps material de modificar el rumb.
(1) "Algunas reflexiones sobre el Titanic", Gadir Editorial, Madrid 2011
(2) “El tiempo perdido de Artur Mas”, 3 de juny del 2013
