Carles Puigdemont va ser escollit, in extremis, president de la Generalitat ara fa un any. Puigdemont ho ha celebrat fent una xocolatada que ha explicat fil per randa a twitter:

El tuit del President

Mentre que el diari El Punt-Avui, un dels més propers a Palau, ho ha commemorat dedicant vuit planes -incloent-hi la portada- a una trobada amb divuit persones que es diuen com ell. Un dels assistents, el Pol Puidegmont Plana, de 13 anys, espera que passarà a la història com “el president que va aconseguir la independència”.

Però, de moment,  Junts pel Sí ha passat de la declaració d’independència al referèndum “sí o sí” i del referèndum “sí o sí” al referèndum pactat. I, més enllà del procés, el balanç és més aviat escarransit. Encara que no s’ha de valorar un govern només pel volum legislatiu, sinó també per la iniciativa política.

En total han estat cinc lleis: la de mesures de protecció del dret a l’habitatge, la del Pla estadístic, la de pròrroga del Pla Serra Húnter, la modificacions urgents en matèria tributària, i la de mesures fiscals i financeres.

Amb els Pressupostes estem exactament on estàvem. El vicepresident Junqueras va presentar el maig els del 2016 i sis mesos després els del 2017. En ambdós casos sense tenir garantit el suport de la CUP.

Junqueras, amb els Pressupostos del 2016                        

En el primer cas, Puigdemont va aconseguir superar el no amb una qüestió de confiança. Va ser una brillant maniobra per guanyar temps. Però ara tornarem a pujar al Dragon Kahn: una altre assemblea de la CUP -o un consell polític- per decidir si hi donen suport o no.

Per això le la legislatura s’ha convertit en un clàssic qui dia passa, any empeny. Aquest serà, ja es veu a venir, un altre any perdut. Si no hi ha referèndum, aniran a eleccions plebiscitàries -ara sí, diran- i tornem a començar.

El problema és que, en plena revolució tecnològica, aquest país porta massa anys perduts. Perquè ara ja ningú no nega -com el canvi climàtic- que estem davant la quarta revolució industrial. I els periodistes que ja tenim una certa edat recordem que hi havia temes durant l’última legislatura de Pujol que continuen en l’agenda política: el canvi de model productiu, el sincrotró, el Segarra-Garrigues, la Catalunya trilingüe.

El projecte de BCN World confirma que, en el fons, continuem sent bàsicament totxo i turisme. El sincrotró i el Segarra-Garrigues segueixen infrautilitzts. I l’última contribució del Govern al coneixement de les llengües estrangeres ha estat promoure jocs en anglès al … Festival de la Infància. Res, pedaços.

Junqueras, amb els Pressupostos del 2017

El gran error d’Artur Mas va ser precisament no prendre les decisions clau per fer les reformes estructurals que aquest país necessitava. Llavors tenia tota l’autoritat moral per fer-ho: havia estat set anys picant pedra a l'oposició, havia guanyat amb 62 diputats i hi havia cops de colze entre els partits de l'oposició per pactar amb ell. Mas va fer retallades, però no reformes. El temps perdut aleshores el pagarem en el futur.

Entenguem-nos: no es tracta d’aparcar la reivindicació de la independència, però no pots supeditar-ho tot a la independència. El socialista Miquel Iceta la va clavar en una conferència que va fer a les Drassanes el 10 de desembre del 2014 quan va criticar l’”energia col·lectiva, política i mediàtica” que havíem dedicat al procés. Sembla que no hi hagi res més.

Perquè la resta de països no esperan a que els catalans esdevinguin independents. Corea del Sud, per exemple, té mitja dotzena de multinacionals, sobretot automobolísitques o de noves tecnologies. D’acord, és un estat independent, però també va sortir d’una dictadura militar quinze anys després de nosaltres.

Amb l’agreujant, a més, que ara el temps passa més de pressa. Ho va recordar el propi president el passat 5 d’octubre durant el debat de política general: “Fixem-nos en la quantitat de feines que no existien fa tan sols deu anys: desenvolupador d’aplicacions per a mòbils, mecànics de cotxes sense conductors, analistes de dades massives, operadors de drons…”.

Encara recordo per exemple que, durant el debat de l’Estatut, el traspàs de l’Aeroport del Prat semblava qüestió de vida o mort. Finalment, va quedar fora per l’oposició d’Aena. Però el Prat s’està consolidant ara com a un gran aeroport de la mà del low cost i el potencial turístic de Barcelona. El marc polític no sempre ho és tot.

O espavilem o aquest país perdrà el tren. Els nostres nets i besnets miraran llavors enrera i veuran una generació que no es va posar les piles quan calia.