Estan tan desesperats per trobar una sortida al procés que el president de la Generalitat ha anat aquest dilluns al Foro Nueva Economía de Madrid per implorar un referèndum pactat. A veure si així podem sortir de l’atzucac, girar full, mirar endavant.
De retruc s’entrevistarà amb Pablo Iglesias, el líder de l’única força política que ha accpetat parlar sobre la proposta. Però és el president que pica a la porta del dirigent de Podemos. No el dirigent de Podemos rebut en audiència a Palau com marca el protocol.
Pugidemont, en efecte, ha demanat una “solució política” i, de retruc, poder enterrar la causa judicial contra Mas, Ortega, Rigau, Homs i Forcedell. Ni tan sols ha esmentat la paraula “independència” en una hora i vint minuts d’acte. La conferència ha durat amb prou feines vint-i-cinc minuts. Set folis per escrit.
Ara ho hem reduït tot a un “anhelo de autogobierno”. Això ho hagués pogut dir Jordi Pujol fa 25 anys en una conferència al llavors Club Siglo XXI. I quan el moderador li ha demanat si desobeirien el Suprem o el Constitucional, Puigdemont ha fugit d’estudi.
S’ha limitat a dir que "no vamos a quedarnos quietos", però ni un mot de desafiament al TC o el Suprem. Al contrari, el president ha acabat apel·lant als “demòcrates espanyols” a veure si ens poden donar un cop de mà. L'única esperança, doncs, és el referèndum. La d'ell, Junqueras i fins i tot la CUP.
Quina diferència, per exemple, amb el que deia en una entrevista a Rac1 el passat 25 d’abril: "[D'aquí a 18 mesos] convocaré unes eleccions constituents, que donaran lloc a un Parlament constituent on els representants polítics tindran l'encàrrec d'elaborar una constitució catalana per a un estat independent."
Àdhuc ha augurat que el suport a la consulta “creixerà en els propers mesos” en al·lusió a Catalunya sí que es Pot. És la resurecció del dret a decidir. Però no ho tinc tan clar. En política no es pot vendre mai la pell de l’òs abans de caçar-lo.
I ha recodat que hi ha 83 diputats a favor del referèndum -en representació de 2.335.000 votants- enfront de 52 en contra (1.609.000). Quan Puigdemont fa sevir xifres em fa patir. Com al debat de política general que va voler rebatre el nombre de barracots a Albiol i només va servir per assabentar-nos que n’hi més de 1.000 a Catalunya.
Perquè 83 diputats és per sota de la reforma de l’Estatut, que van ser 90. Cada vegada que fem una bugada perdem un llençol. A més, els 2,3 milions de votants són els que van votar a la consulta del 9N. Tots: els que van votar a favor, en contra i els del mig. La base social no ha crescut malgrat la gran tasca de TV3.
Mirn, deixi’m fer una confessió personal: Sí, Jordi Pujol és un presumpte corrupte, però almenys tenia el país al cap i sabia on anàvem. Estava a anys llums d'aquesta classe política que ara ens dirigeix, inclòs malauradament l’actual president. No n’hi ha prou per ser un bon tio -això està fora de dubte- per ser president de la Generalitat. Cal alguna cosa més.
