Un dels secrets de Napoleó és que era partidari de concentrar tota la força en un punt. Recentment he llegit les memòries de Guderian, l’home que es va empescar la blitzkrieg, i ell també era partidari de donar un bon cop en un lloc determinat. Ahir al Parlament va haver-hi perdigonades.
Em vaig quedar de pedra quan cap dels dirigents de l’oposició va exhibir la portada de La Vanguardia en la sessió de control al president. La que revelava la trobada secreta de Puigdemont amb Rajoy a la Moncloa el passat onze de gener.
És veritat que una sessió de control té unes regles molt estrictes, també en el temps. I que s’han de lliurar les preguntes amb antelació. Però això no és excusa. Sovint s’ho fan venir bé per referir-se als darrers esdeveniments polítics. I tant Carles Puigdemont com Neus Munté havien negat els fets. Han quedat en evidència.
En canvi, ningú va fer sang. Només indirectes i al·lusions. Inés Arrimadas va dir que Puigdemont li recordava Rajoy. Iceta tampoc perquè és partidari del diàleg. Albiol va esquivar el tema perquè havia quedat desmentit. L’únic que va estar una mica a l’alçada va ser Lluís Rabell, de Catalunya sí que es Pot, que almenys va instar-los a no amagar-se.
I la CUP? Mireia Vehí va preferir preguntar sobre la vaga d’estibadors!. I això que la pregunta era sobre “la situació política i social”. Hagués pogut perfectament treure el tema. Al cap i a la fi ells són els primers enredats. Per això Anna Gabriel ha volgut rectificar avui el tret. Davant les càmeres és més fàcil.
Ningú no recorda Neus Munté negant els fets el dia abans? En roda de premsa de Govern. En un lloc tan solemne com el Palau de la Generalitat. Primer, una col·lega de TV3 va preguntar si hi havia hagut cap “contacte, trobada, via telefònica o el que sigui”. Després va insistir un company de l’agerncia Efe: “entenc que entre els senyors Rajoy i el senyor Puigdemont no hi ha hagut més trobades que les que han donat a conèixer públicament".
La consellera va reafirmar que “no han exisitit aquestes trobades”, que “ja ens agradaria" i que “esperem qeu posin dia i hora”. La meva àvia, que en pau descandi, deia que s’enganxa abans un mentider que un coix. Potser recordar que Richard Nixon va haver de dimitir no pel cas Watergate, sinó per haver mentit sobre el cas Watergate. Si va mentir és greu. Si no ho sabia és pitjor.
En fi, de vegades m’he preguntat com és que si el procés ha pogut arribar fins aquí si està agafat amb pinces. Molt senzill: per la feblesa dels mitjans, l’escassa credibilitat dels periodistas, la manca d’intel·lectuals. Però malaurdament hi ha també un altre factor: el nivell de la nostra classe política. La que està al govern i la que està a l’oposició. Ahir van desaprofitar una ocasió d’or per posar els punts damunts les is.
També, com ja he dit, pel paperot de la premsa. Ahir va ser e-notícies l’únic mitjà que va recordar sense embuts les paraules de Neus Munté. TV3 va tenir el valor de posar-lo en una peça en la que també sortia Puigdemont i Rajoy.
Però avui no hi veuran cap al·lusió a El Punt-Avui o a l’Ara. La Vanguardia també mira cap a una altra banda. Ahir van ser massa agosarats. Només a El Periódico diuen les coses pel seu nom. Al final serà veritat que qui paga, mana.
Molt criticar que Espanya és una democràcia de baixa qualitat. Però la primera condició per ser una democràcia de primera és tenir una premsa lliure i independent.
PD/ Si t'ha agradat aquest article potser t'agradarà aquest llibre: https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe
