La destitució de Daniel de Alfonso ha estat una victòria pírrica del sobiranisme. Com la prohibició dels toros. Sempre he pensat que va ser una venjança per la senència de l’Estatut: per què els toros no i els correbous, sí?. El Constitucional va fallar el 28 de juny i el Parlament va prohibir les corrides tot just un mes després: el 28 de juliol (1).
Amb el fins ara director de l’Oficina Antifrau ha passat el mateix. Els diputats van tenir un atac de banyes: un alt càrrec nomenat pel Parlament era carn i ungla amb el ministre de l’Interior. En el fons el que li va costar el càrrec van ser algunes frases -que recordava el socialista Ferran Pedret- com les de “considérame un cabo de tu Cuerpo Nacional" o "yo estoy a tus órdenes, ministro”.
Benet Salellas, de la CUP, va trobar que el problema és que era un “jutge espanyolista i conservador”. I la seva col·lega Anna Gabriel ja havia dit en la comissió que quan Alfonso va afirmar allò que “Yo soy espanyol por encima de todo” va ser “la seva pròpia autocondemna" i "una flagrant prevaricació com a mínim de tipus moral”.
Curiosament, en canvi, ningú no va recordar que el 2011 va ser elegit amb els vots de CiU, PSC, PPC i Ciutadans i que només Solidaritat va votar-hi en contra mentre ERC i ICV-EUiA es van abstenir. Per què no van revocar-lo quan va dir que tenia cartes amagades en una entrevista a El Periódico el juny del 2012? O el desembre del 2013 quan va repetir les mateixes amenaces?.
O quan va afirmar que els calés no tenen color per donar suport a Eurovegas?. O quan va nomenar Maite Masià de número dos de l'Oficina a proposta de CiU?. El mateix Benet Salellas va recordar que aquesta "apareix en les intervencions telefòniques del cas de les ITV". Perquè llavors ja els hi anava bé.
El procés es ciclotímic: alterna els períodes d’eufòria i els de depressió. La destitució de De Alfonso -130.000 euros anuals, d’això tampoc es queixava ningú- ha esperonat el procés com, al seu dia, el va esperonar la prohibició dels toros a Catalunya.
Només cal repassar les declaracions públiques -no em referia a Vueling- dels darrers dies després del cessament: "la nostra generació està a punt d'aconseguir la llibertat” (Puigdemont) o “tenim la ferma voluntat de tirar endavant el camí que ha triat el poble de Catalunya” (Neus Munté). Són un exercici d'autoconveciment. Cal guardar-les per dintre de 18 mesos. L’hemeroteca no perdona.
(1) Per només un vot: 68 vots a favor (32 de CiU, 3 del PSC-CpC, els 21 d'ERC i els 12 ICV-EUiA), 55 en contra (7 de CiU, 31 del PSC-CpC, els 14 del PPC i els 3 del grup mixt) i 9 abstencions (6 de CiU i 3 del PSC-CpC).
