La venda d'Abertis a una multinacional italiana és una mala notícia per a Catalunya. La força d'un país no és mesura ara per la força del seu exèrcit sinó de la seva economia. No pel nombre de soldats sinó de multinacionals. Però si jo fos Salvador Alemany vendria. Fora maldecaps.
Al capdavall aquí esmentem el nom de la companyia -més del 60% del seu negoci són autopistes- i sembla que escoltem el nom del porc o el del diable. A més, la majoria de concessions acaba dintre d'uns anys.
Si es consuma l'operació serà el resultat final d'aquella campanya a la que va va donar suport Esquerra -la idea va ser de Solidaritat- quan estava a l'oposició. Encara que no he tornat a sentir el lema de "No vull pagar" des que han tornat la Govern.
La campanya va ser un èxit. Per contrarrestar una opinió pública en contra Salvador Alemany va fer dues coses: suprimir el personal als peatges -així no s'obre la barrera encara que toquis la botzina- i els peatges troncals. Pagues igual, però sembla que paguis menys.
En fi, vaig a dir dues coses incorrectes en un país en el que tradicionalment tirem la casa per la finestra -només faltava la renda mínima garantida: primer, les coses gratis no es valoren. A mi també em sembla una injustícia els peatges -sobretot determinats peatges-, però si els suprimim tots haurem de pagar el manteniment de les autopistes amb impostos.
Segon, Espanya ens roba, però ahir vaig fer la vintena de quilòmetres que separen Manresa de Sant Vicenç de Castellet i vaig pagar 3,88 euros. Ah, però aquesta autopista no és de l'Estat, la va fer la Generalitat. Ho he recordat aquest matí a twitter i una senyora (sic) de Demòcrates m'ha dit, molt amablement, que feia demagògia. Com diria Carod, 3,88 euros són 3,88 euros aquí i a la Xina Popular.
Hem superat la crisi -o això diuen- sense que hàgim canviat de model productiu. En el fons continuem sent totxo i turisme. La prova és que BCN World és un dels projectes estrella de la legislatura a falta d'altra obra de govern. I hi ha assigantures pendents -com la Catalunya trilingüe- de la que sento a parlar des de l'última legislatura de Jordi Pujol.
Però hem perdut pes econòmic i industrial. Fa uns anys, TV3 celebrava la nit de Cap d'Any davant un edifici tan emblemàtic com la torre Agbar, seu d'una companyia catalana. Agbar és ara de propietat francesa i hem ofert l'immoble per acollir l'Agència Europea del Medicament perquè està buit. Una empresa hi volia instal·lar un hotel, però s'ha tirat enrere per les traves de l'Ajuntament.
Ramon Pellicer i Raquel Sans, a la nit de Cap d'Any de TV3 del 2007
PD/ Yo he venido a hablar de mi libro: https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe
