Si els condemnats pel setge al Parlament haguessin estat d’extrema dreta en comptes d’extrema esquerra no sé pas què haguéssim dit. Segurament la CUP, el Joan Herrera, el Jaume Assens i tota la resta haguessin demanat cadena perpètua i els haguessin comparat amb l’Alemanya nazi, posem per cas.
Perquè la manifestació d’aquell dia no va ser una manifestació pacífica, sinó gairebé un setge militar. Sembla que Ernest Maragall, Dolors Camats, Pere Aragonès ho han oblidat. Fins i tot el portaveu del PSC, Maurici Lucena, no es va voler mullar aquest dimarts. Havia acabat la roda de premsa i unes companyes encara li demanaven una valoració. No sabia què dir.
Jo pensava que era un home d’ordre, malgrat ser d’esquerres, però veig que no. El PSC no ho sap, però si baixa electoralment és perquè ha deixat en mans de la dreta conceptes tan importants per al seu electorat com la seguretat pública o la immigració.
Ara sembla que a Joan Boada no l’empaitaven amb una barra de ferro. I que a Josep Maria Llop tampoc el van sacsejar malgrat anar amb un gos pigall. Ni a Montserrat Tura la van ruixar amb pintura. Ja no ens en recordem? Hem perdut la memòria?.
De fet, els assetjadors -entre crits, cops i escopinades- anaven a la caça no només de diputats del Parlament, sinó de tothom que duia corbata. Encara que fossin simples treballadors de la cambra, que també van rebre. Era una veritable caça de bruixes, no una manifestació democràtica.
Potser que recuperem els fets vist els lapsus de memòria que ha afectat darrerament a part de la nostra classe política: els diputats van haver d’entrar dintre de furgones dels Mossos com si fossin vulgars xoriços; el president de la Generalitat va ser rodejat dins del cotxe, i el conseller d’Interior va haver d’aterrar en helicòpter en ple Parc de la Ciutadella.
Jo hi era -com la majoria de diputats que ara els exculpen- i recordo que, a última hora, vam sortir tots a peu escortats pels Mossos d'Esquadra. Semblava la retirada de la Grande Armée. Quan vam arribar al Passeig Pujades es va escampar el rumor que tornaven els indignats. Va entrar el cangueli a tota la tropa.
No hi ha res més trist que veure diputats del teu país corrent perquè un diputat del Parlament no representa només als seus votants, ens representa a tots. Si Maurici Lucena hagués vist Miquel Iceta o Higini Clotas corrent ahir no hagués fugit d’estudi.
Saben què passa? Que estem en precampanya. I, per exemple, la Iniciativa de Joan Herrera-Dolors Camats corre el risc de convertir-se en l’última força política, segons el darrer baròmetre del CEO. De 13 diputats a la meitat: entre 6 i 8. Més val que tanquin el xiringuito i piquin a la porta de Podemos com la Tània Sanchez.
Val a dir que l’acte de contricció s’hi han sumat també mitjans de comunicació en teoria seriosos. Mònica Terribas recitava avui una portada contra la sentència del Suprem que convertia Catalunya Ràdio quasi en una emissora alternativa. Jo sempre he pensat que els editorials, als mitjans públics, haurien d'estar prohibits. De pas feia publicitat de l’Ara. Suposo per si hi ha de tornar després del proper EGM.
I Josep Cuní moderava ahir una tertúlia amb Gemma Calvet (ERC) i Anna Gabriel (CUP) digna d'una tele pirata. Com al comte de Godó li okupin un dia la casa que té a Elisenda de Moncada el primer que farà serà fer-lo fora de 8tv.
L'únic que no sé és si la sentència, amb tres anys de presó, és excessiva. Però és curiós perquè que quan els van absoldre era una sentència justa i ara que els han condemnat és una sentència política. En què quedem?.
Al final, els diputats hauran de demanar perdó pel setge. A alguns els hi ha entrat miedo escénico.
Xavier Rius és director d'e-notícies
