El 324 informava dilluns passat els problemes de convivència d’una parella amb els okupes. Van haver de posar una reixa al replà de casa, destrossaven portes, parets, finestres, llançaven les escombraries al pati, feien soroll tota la nit. “Durant un any els hi van fer la vida impossible amb la intenció que marxessin”, explicava la crònica. Fins i tot els hi van cremar el cotxe. En resum, uns salvatges.
L’home assegurava que allò “era com el Bronx”. En devia tenir coneixement de causa. Lluïa una bandera yankee a la camisa. El banc es va apiadar d'ells. Els hi va arribar a oferir la dació amb pagament. Però davant les càmeres deia una veritat com una catedral: “¿Por qué tenemos que irnos nosotros, por qué no se van ellos?”. I la Valentina, la seva dona, recordava que “es nuestra casa, nuestro hogar”. Els van fer fora gràcies al suport dels veïns. El que deia: el far west.
Al final sortia la regidora de drets socials de l’Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz, d’Iniciativa, i escombrava cap a casa: “l’única manera que això no es produeixi és facilitant la cessió de vivendes per lloguer social”. No, l’única manera que això no passi és amb mà dura. Ja n’hi ha prou de tanta tonteria. Ara resulta que la culpa serà dels propietaris dels pisos okupats!
Quan hagi passat el procés caldrà fer moltes coses, però d'entrada caldrà recuperar el respecte a la propietat privada. A banda dels climes freds, que han incitat al treball; Europa s’ha construït a partir del respecte a la propietat privada i la seguretat jurídica. La cultura de l'esforç.
Però costarà molt. Hem fet massa els ulls grossos amb els okupes. Els bancs, com que arrosseguen mala fama des de la crisi, eviten denunciar ningú. Els alcaldes no volen embolics. Els jutges són massa benèvols. Els mitjans els hi han donat peixet. Recordin els pobres nois de Can Vies o del Banc Expropiat. Els polítics tampoc gosen plantar cara atemorits pel què diran. Però si Trias pagava el lloguer d'un edifici okupat! I Esquerra es va oposar recentment al Congrés al desallotjament exprés!
Els de la PAH, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, també han acabat fent molt de mal. Potser al començament era una causa justa. Però ningú pot agafar-se la justícia per la seva mà. Només ha servit de trampolí d'Ada Colau. Ha arribat a alcaldessa i tot. Ella, que va plegar dient que no volia fer carrera política! Si algú té problemes que vagi als serveis socials. Ningú pot morir-se de gana o quedar-se sense sostre. Per això hi ha l'anomenat Estat del Benestar. Però res de fotre un cop a la porta i ficar-se a dins. Ja n'hi ha prou d'abusos.
Perquè els okupes, en efecte, no només s'apropien d'un habitage. S’aprofiten també dels serveis bàsics que paguen la resta de veïns. Punxen l’aigua, la llum, el gas. Eviten pagar l’assegurança, l’ascensor, les escombraries. Un campi qui pugui. Encara pitjor: un veritable perill. Molts dels incendis en edificis okupats, alguns amb víctimes mortals, són pel risc que això comporta. A la vora de casa tinc dos edificis okupats: fins i tot l'Ajuntament els hi ha arreglat el carrer! I això que no paguen impostos.
El tema ha sortit de mare: els okupes d’un xalet de Calafalell que van denunciar el propietari per violació de domicili. Les amenaces a una dona de Calella -un matrimoni magrebí i un guineà, però això tampoc es pot dir-. El fenomen creixent dels okupes de segona residència. O aquells altres de Calonge que van llogar il·legalment un bloc sencer. I més recent el cas de la Mina: han passat de vigilants a okupes. Els hi surt més a compte. Una dona deia que perquè okupessin els pisos els russos o els pakistanesos ja ho feien ells.
Saben que fan el primer què fan quan okupen una casa? Deixar uns bolquers a la vista per fer veure que hi ha criatures. Així llavors cap jutge s’atreveix a actuar. I els Mossos es renten les mans. Després es queixen que apareguin empreses que es dediquen a desocupar okupes. Com no volen que n'apareguin si hi ha mercat! Ningú no fa res.
Sí tothom té dret a un habitatge digne. Però això no ho han de pagar els propietaris. Ja n'hi ha prou de tanta barra. La propietat privada hauria de ser sagrada. La propietat per al que la treballa. No hi ha crit més revolucionari.
