La setmana passada, havia quedat amb un bon amic per anar a sopar i prendre unes cervesetes fresquetes per combatre aquella tarda xafogosa típica de començament d'agost. Mentre fèiem temps que obrissin el restaurant vàrem anar a mirar com enderrocaven el "Cine Pisa", el darrer cinema de Cornellà de Llobregat que no està dins d'un centre comercial. Ens quedarem una bona estona davant de l'antic cinema asseguts en uns bancs sota l'ombra d'un arbre pel simple plaer de conversar.
En un moment de la xerrada, em va reptar perquè escrivís sobre quines opcions té una persona que és contrària a la independència davant la convocatòria de referèndum de l'1 d'octubre. Abans d'escriure aquest article, li vaig recordar que jo mai m'havia definit simplement com a independentista sinó més aviat com a sobiranista. Catalunya és una de les nacions més antigues d'Europa i, periòdicament, s'han anat aprovant declaracions al Parlament reafirmant-ho, quedant fins i tot recollit al Preàmbul de l'Estatut amputat pel Tribunal Constitucional. Els sobiranistes catalans defensem que la ciutadania pugui exercir plenament la seva sobirania. Com per exemple, si vol romandre o no dins de l'Estat espanyol. Tant és el resultat, el que importa és poder preguntar-ho amb normalitat sense cap limitació forana. No ens enganyem, el mal encaix de Catalunya a l'Estat espanyol va d'això, de qui ostenta la sobirania.
Fa uns 30 anys que som amics. Ell sap perfectament que d'ençà que tenia 16 anys defenso un Estat propi per a Catalunya, ell no. Jo l'he vist sempre com una persona d'esquerres que busca una certa igualtat i equitat en la societat sense menyscabar el benestar de l'individu. Durant els llargs minuts de la conversa es va anar queixant de la manca de visió política dels governants actuals davant el procés català. Fet en el jo el recolzava, dient-li que la majoria dels actuals ministres, vénen d'ocupar alts càrrecs de l'administració central el que provoca que difícilment sàpiguen fer política, pactar, negociar, cedir, contra proposar, etc. Si com a mínim vinguessin de la carrera diplomàtica, encara.
Ell és un home que per feina viatja arreu, sobretot per Espanya, i cada vegada que ens veiem té algun greuge per explicar-me entre la resta de l'estat i Catalunya.
Al País Basc viuen de "Puta Mare!!! No saben com gastar-se els calers mentre nosaltres hem de fer cues d'un any per una intervenció quirúrgica", "Em fot moltíssim l'actitud de Rajoy amb el PNB, reconeixent un deute futur en temes de finançament quan aquí a Catalunya són deutes reconeguts de dèficits en inversions a l'Estatut i no hi ha manera de què ens ho retornin", "Si el merder que està passant els darrers mesos a l'aeroport de El Prat s'albirés a Barajas, en menys de 24 hores estaria solucionat", "Les autopistes radials de Madrid que ara s'han recuperat amb diners de tots, les van fer perquè els 'señoritos' de Madrid que volien anar a la platja no fessin caravanes com la resta!", aquestes són algunes de les afirmacions que em va anar donant durant la tarda vespre.
Sense voler defugir el desafiament que em va suggerir, li vaig plantejar que el fet de fixar una data, en aquest cas l'1 d'octubre, fa que el calendari, vulguem o no, corri i per tant la data arribarà. L'actitud de fermesa i compromís pres pels dos governs fa que alguna cosa passarà al primer d'octubre, perquè si un nega la celebració de cap tipus de referèndum i l'altre afirma que es farà si o si, el conflicte està servit. No només és una voluntat, sinó també crec que aquesta data hi haurà urnes i a més amb observadors internacionals, per la qual cosa, encara que sembli una 'perogrullada', els no independentistes només tenen dues opcions: anar a votar "No" o no anar a votar. Deixeu-me que m'expliqui.
El Govern espanyol fa molts mesos que només sap dir que el referèndum és il·legal, que la sobirania recau en el conjunt de tots els espanyols, que els polítics catalans s'han tornat ximples, etc., tot per deslegitimar el procés i perquè internacionalment no es pugui veure a Catalunya com a subjecte jurídic amb capacitat d'obrar com una nació més del món. Per tant, amb el simple fet d'anar a votar, encara que sigui Sí, No, en blanc o un nul intencionat, el mateix ciutadà legitima la capacitat del govern català i per tant a Catalunya per decidir per ella sola fora del marc constitucional espanyol. Els catalans que participin, si són majoria, manifesten sobiranament la seva voluntat que Catalunya romangui o no dins l'Estat espanyol.
El ciutadà que opta per l'opció de no anar a votar pot ser per diferents raons: 1) No reconèixer que Catalunya tingui la capacitat política perquè els seus ciutadans manifestin la seva voluntat; o 2) Vulgui exercir una abstenció activa i conscientment. Hi ha persones que coneixent escrupolosament la repercussió i/o competitivitat de la contesa electoral en la qual haurien de participar, decideixen no fer-ho, sigui per desconfiança en els programes electorals, en el fons de què es vota, dels líders polítics o simplement perquè creuen que individualment trauran més benefici, encara que sigui d'oci, si se'n va a la platja tot el dia.
S'ha de tenir present que en un referèndum d'aquest tipus, si s'arriba a validar internacionalment, no es valora positivament la crida a la no participació, perquè es parteix de la idea que aquest acte ajuda al vot contrari i menysté a la resta d'opcions.
Per tant, la manera d'actuar davant de l'1-O d'un contrari de la independència dependrà del grau d'espanyolitat que tingui. No és una idea gens intranscendent. Si recordem el CEO de començaments d'any, els que se senten només catalanes són el 24,9%, més catalans que espanyols el 23,2%, tant espanyols com catalans gairebé el 40% (39,7%), més espanyols que catalans un 3,6% dels enquestats i l'opció de només espanyol era tan sols un 5,4%.
Aquests resultats ens donen una projecció de quina podrà ser la participació. Els que clarament anirien a votar serien els que només se senten catalans i els que se senten més catalans que espanyols. Els que només se senten espanyols o se senten més espanyols que catalans podem assegurar que no participaran. Llavors què passa amb el prop del 40% que se senten tant catalans com espanyols? Doncs d'ells dependrà una alta o baixa participació.
Per definició, en "teoria" l'esquerra és transformadora i està per la defensa dels drets i llibertats dels pobles. Amb aquesta premissa aquells que es defineixen d'esquerra i davant d'un estat espanyol democràticament malalt, aniria a votar per intentar canviar l'status quo (el sentit del vot no necessàriament ha de ser afirmatiu). Per contra, els d'esquerra conservadors es poden quedar a casa, fent paelles familiars o veient Goldfinger, perquè només reconeixen la sobirania nacional espanyola.
En l'altra ala de l'eix ideològic, podríem trobar també diversos casos. Els de dretes conservadors que es queden a casa amb tota seguretat. Els que s'autoanomenen catalanistes podrien anar a votar però no és del tot segur; i els lliberals, si realment ho són, anirien a votar. El problema està que molts dels que es defineixen com a lliberals, són conservadors no intervencionistes i aquests estarien dins del grup dels que es queden a casa.
El meu pronòstic de participació, si finalment es posen les urnes i no les furta cap institució de l'estat, és que pot estar rondant el 60%. L'Executiu de Rajoy sap que una dada per sobre del 50% faria que cancelleries europees i estats del món que es miren el procés amb delicadesa diplomàtica podrien arribar a forçar a Espanya a una reacció que no s'ha volgut fer fins ara.
