El debat més important de l’actual campanya és si, a la nit electoral, caldrà comptar en vots o escons. Alguns han canviat de parer darrerament: Artur Mas es va passar tot el tripartit dient que havia guanyat en vots i ara creu que són més importants els escons.
Si la democràcia és una persona un vot no he entès mai perquè el meu -servidor viu al Baix Llobregat- ha de valer menys que el del Pallars o el de la Garrotxa posem per cas. Dit amb tot el respecte pels votants d’ambdues comarques.
Potser sí que calen alguns mecanismes correctors, però siguem francs: l’hegemonia del catalanisme de CiU durant 23 anys s’explica també per la llei electoral que tenim. El mateix Pasqual Maragall ho va tastar en pròpia carn aquella nit de 1999.
Els quasi 5.000 vots a favor seu van significar, en realitat, quatre diputats més per Jordi Pujol. Com hagués canviat la història de Catalunya si Maragall hagués arribat a president quatre anys abans. Potser ara no estaríem ficats en aquest embolic.
L’excusa sempre ha estat que calia fer una llei per consens, però a CiU no li va interessar mai perquè la llei existent beneficiava clarament la federació nacionalista. La prova és que, Jordi Pujol es va comprometre en el debat d’investidura del 1980 a fer quatre gans lleis: la d’ordenació territorial, la de funció pública, la d’administració local i la de règim electoral. La llei electoral continua pendent 35 anys després!.
Sense oblidar que la manca d’una llei electoral pròpia ha perjudicat fins i tot al procés. Josep Maria Colomer i Joan Botella -que van elaborar l’esborrany del 2008- recordaven l'any passat en un article a El Periódico que si la Generalitat no va poder organitzar la consulta del 9N com cal era també perquè “no té el cens electoral ni existeix una Junta Electoral de Catalunya” (1).
La veritat és que la cosa ve de lluny: el Parlament ja va aprovar el 16 de juliol del 2009 una moció que manifestava “la necessitat d’impulsar una proposició de llei electoral”. Però la ponència creada a l’efecte aquesta legislatura va acabar els seus treballs sense pena ni glòria el passat mes de juliol, gairebé clandestinament, sense poder arribar a un acord. En teoria, novament, per la manca de consens.
Aquest diumenge José Antonio Zarzalejos calculava a La Vanguardia que “el cost de cada diputat és molt dispar segons quina circumscripció. A Barcelona és de 48.000 sufragis; a Tarragona i Girona, de 30.000 i a Lleida, de 20.000” (2).
Mentre que Joaquim Coll, de Societat Civil Catalana, criticava el passat dia 4 a El Periódico que “la sobrerepresentació de Lleida, Girona i Tarragona en relació amb la seva població real en el conjunt de Catalunya. Si fos proporcional, a la província de Barcelona li correspondrien 16 diputats més” (3).
D’acord, els dos estan en contra del procés però cito dades pelades. L'economista Josep Soler, de l’Institut d’Estudis Financers, em deia també l’altre dia a twitter que “el 2012 CiU va necessitar 29.000 vots per treure un diputat per Barcelona, 16.000 per Girona i 11.000 per Lleida". No tinc les dades de Tarragona.
A mi, si volen que els hi digui, tot plegat em sembla un debat una mica estèril. Entenc la preocupació de sobiranistes i d’unionistes per filar prim. I sobretot per escombrar cap a casa. Però imaginem-nos per un moment que el sobiranisme -amb la CUP- arriba a la majoria absoluta de 68-70 escons. Es pot iniciar un procés d’independència amb quasi la resta del Parlament que no segueix (PSC, Unió) o que hi està decididament en contra (PPC, Ciutadans)?.
Matemàticament sí, per descomptat. Però et reconeixerà Obama, la Merkel o el Vaticà amb una majoria com aquesta?. Al cap i a la fi, per reformar l’Estatut, nomenar Rafael Ribó per a la bicoca del Síndic de Greuges o aprovar la llei electoral calen 90 diputats. Junts pel Sí no hi arriben ni bojos. Previsiblement es quedaran per sota dels 71 que tenen ara CDC i ERC.
A banda que, per a Artur Mas, serà un calvari si ha de governar amb la CUP. Em fa l’efecte que la CUP d’Antonio Baños no és la de David Fernández. Una abraçada com la dels Teletubbies seria ara impensable.
La formació, d'altra banda, ha passat d'una certa ambigüitat sobre Mas al no a mesura que avança la campanya. Aquest dilluns el seu candidat electoral deixava clar en una entrevista a El País que, en cas d’investidura, no el votarien.
Els periodistes ens ho passarem pipa la propera legislatura fent passadissos al Parlament, però el país pot ser ingovernable. Espero que no tinguem unes eleccions anticipades abans dels 18 mesos que preveu el full de ruta de JxS. A Andalusia ja els hi va anar de pèls.
(1) "Referèndum inviable sense llei electoral", 7 d’abril del 2014
(2) “Les majories i el 27-S”,20 de setembre del 2015
(3) “El tret per la culata”, 4 de setembre del 2015
